Panorama electoral

Varen haver-hi unes setmanes que, a la vista que l’enemic colpejava amb força, es notava una certa aproximació entre les diverses forces polítiques catalanes, incloses les filials de Madrid. Era massa bonic per ser vertader. Inclús es va parlar de llista única. En publicar-se la notícia vaig tenir un sobresalt, i vaig dir: “Els socialistes catalans deixaran reposar per unes setmanes la seva especialitat d’anar contra tots els altres?” No ho vaig pas creure. Esquerra Republicana ho semblava, que assumiria la despersonalització dels partits, per fer un bloc únic sols per una vegada. Un bloc sense característiques polítiques, sols català. Es tractava de deixar en ridícul la pepera dreta capciosa, la que hauria quedat amb la seva gent tan sols i la de Ciutadans. Era un pacte de paraula per una sola vegada i després, en les properes eleccions, ja es tornarien a mesurar les forces. Unió? Res, de res. Per què no hem de fer sempre com dijous passat a Brussel·les, on ensenyàrem a Europa i bona part de la resta de països democràtics d’arreu el nostre europeisme entusiasta però civilitzat? “Ni un sol incident”, comentaven admirats els locutors que retransmetien l’acte. Tan rendible que fora si en les campanyes electorals es pogués contestar a les preguntes: “De quin partit sou vosaltres?” I amb la boca plena dir: “Nosaltres som catalans!” Sorprenentment, o potser no tant, Esquerra Republicana de Catalunya, un partit seriós que havia representat sempre la Catalunya autèntica, i que ara ha canviat i també vol mercadejar el seu suport, i que amb el president Puigdemont ha viscut dies, hores i setmanes de lluita i que ha vist i tocat l’intricat panorama polític de relacions amb uns i altres, i que ara pensa que té possibilitats, ha manifestat que si Esquerra queda millor que la coalició del president, llavors diuen que hauran de pensar si Esquerra els dona suport, o si l’han de donar a ells. Els socialistes catalans pensen el mateix pel que fa als resultats de la votació. Si guanyen –que no se sap mai– també voldran suport o poden optar perquè governi Iceta en minoria. Amb el que s’estimen els uns als altres, governant junts, no els dono més d’un any de regnat. Mentrestant veuen amb la mel als llavis el selló buit.

Tot això fa patir, i més en veure que els polítics que lideren el marro són els primers de faltar a la seva paraula. Fa poc vaig anar amb el cotxe a Madrid. En passar prop de l’aeroport, tot i portar els vidres apujats, se sentia una remor indefinida que no va parar fins que el soroll del trànsit ciutadà l’absorbí. És la madrilenyeria, que riuen en veure el govern espanyol que no hi ha cap setmana que no dicti quelcom que abassegui els catalans. Molts creuen que la culpa és del 155. Una llei o un decret no són res sense el manipulador. Els en sobren!