Ídols del país veí (el de dalt)

En només vint-i-quatre hores de diferència, han mort dos personatges tinguts per autèntics ídols al país veí de dalt –França–. Primer morí Jean d’Ormesson, 92 anys, escriptor, periodista, filòsof i membre de l’Académie Française. Era el 5 de desembre passat. I l’endemà morí Johnny Hallyday, 74 anys, cantant i actor, una autèntica icona en el món francòfon, considerat per alguns l’Elvis Presley francès.

És quasi increïble, però en un dels últims intervius, l’escriptor Jean d’Ormesson (Jean d’O l’anomenen els francesos que sempre escurcen tant com poden) declarava que no és bo morir-se al mateix temps que mor un artista, i ho deia referint-se a Edith Piaf, morta el 10 d’octubre del 1963, i a Jean Cocteau, que morí exactament l’endemà. I Jean d’Ormesson deixava anar, amb el seu esmoladíssim humor, que l’enterrament de la Piaf, que “només” cantava, eclipsà el Cocteau poeta, personatge de molts talents, artista gràfic, dramaturg i cineasta. I vet aquí com són les coses: D’Ormesson morí just el dia abans de Hallyday.

Hi he fet especial atenció, perquè de l’un i de l’altre en tinc un singular record. L’any 1966 vaig anar a Lourdes a traginar malalts, feina que els francesos en diuen brancardier (portalliteres). I un dissabte al vespre, quan ja tenia els “meus” malalts aconduïts, vaig fugir a Tarbes, on Johnny Hallyday feia un concert. Al recinte hi havia una gentada increïble, vaig veure el cantant a una distància que devia ser com la que hi ha de l’estàtua de Colom a la font de Canaletes... i sentir-lo cantar, a mitges i malament, perquè hi havia també una gran bramadissa.

Quan morí Salvador Dalí (gener 1989), a Figueres van venir dos personatges, abillats amb la fulgurant vestimenta negra amb sumptuosos brodats de color verd que llueixen els acadèmics francesos. Un d’ells era Louis Pauwels i l’altre, Jean d’Ormesson. Al Motel Empordà on aleshores jo treballava, els vaig veure fent-la petar davant la barra del bar. Vaig entrar al recinte del bàrman simulant que remenava papers, i els vaig escoltar parlar: s’admiraven de l’oració fúnebre del rector de Figueres mossèn Narcís Costabella. Jean d’Ormesson deia: “Une véritable pentecôte...” I és que mossèn Narcís predicà en català, castellà, francès, italià, anglès i alemany, amb la sempre impecable dicció que entusiasmà Jean d’Ormesson. Un servidor, tot i que m’agradava (al principi) molt Johnny (i Sylvie Vartan, oidà), es declara més de Cocteau que de Piaf, més de D’Ormesson que de Hallyday. Eren dues postals de l’enyor que ara han canviat de color.