És molt més fàcil negar

Som a pocs dies d’unes eleccions nacionals. Històriques. Sí, com ho van ser les primeres, aquelles en les quals el PSC no se’n va saber avenir amb els resultats. Però entre aquella consulta electoral de l’any 1980 i la que celebrarem 37 anys més tard hi ha grans diferències. La primera i més important és que llavors hi havia expectativa i il·lusió. Després de la llarga dictadura del general rebel Francisco Franco semblava que una altra Espanya era possible. Una Espanya que ja no negava la singularitat de Catalunya. Una Espanya amb la qual es podia conviure. Això va ser possible, en gran part, perquè molts hereus del franquisme es van posar de perfil. Ningú estava segur del que podia passar l’endemà. Aviat es van descarar, quan van veure que molts d’aquells canvis només eren cosmètics.

Ara hi ha expectativa, però no hi ha il·lusió, sinó indignació. Una indignació que no respon només al fet que el govern estigui intervingut i en mans d’un partit que va pel camí de convertir-se en residual a Catalunya, o que hi hagi consellers empresonats –o en llibertat vigilada– i que una part del govern legítim estigui a l’exili. No respon només al fet que, almenys en aparença, la justícia s’està utilitzant per fer política –la pitjor política.

Respon també a la certesa que aquestes eleccions se celebraran en desigualtat de condicions. N’hi ha prou amb recordar l’escrutini a què el PP, el PSC, Ciutadans i particulars sotmeten les informacions dels mitjans públics. La prohibició del color groc. L’acció inquisitorial, però sempre contra els mateixos. Hi ha la sensació que el bloc del 155 juga amb avantatge. Que sap que té l’Estat al darrere i que pot tirar de veta. Actua com aquell que insulta sabent que la víctima no s’hi podrà tornar.

El pitjor de tot és que hem arribat a aquesta situació perquè a Espanya li és més fàcil negar les coses que assabentar-se’n. Creuen que l’observació és molt moderna? La va escriure el gran periodista Mariano José de Larra l’any 1833. Ja veuen si avancem.