opinió
Resultats ingovernables
Un veterà i important diari català, amb titulars a primera plana, deia dijous passat, dia 14, quelcom que fa dies que es respira en l’ambient, que gairebé tothom amb més o menys sinceritat anava comentant: “Les eleccions del 21-D faran la fi del cagaelàstics.” No les guanyarà ningú amb una majoria per poder fer un govern fort i estable, plantar cara i recuperar el terreny que se’ns ha arrabassat. És el més important. S’ha de tallar el riure a aquesta gent que venen a Catalunya talment els senyors que van al poble de la vella serventa, a conèixer els seus familiars, saludar l’alcalde i el rector i portar-los a dinar a la capital de província, una de les ignorades pels mitjans. És el que es pretén de nosaltres.
Repassant els titulars de les 12 planes que dedicaren a la qüestió, es pot fer un muntatge prou definitori. Vegeu si no: “Els partits tenen por que el 21-D doni un resultat ingovernable.” Rajoy es proclama garant de la llei a Catalunya i llença l’Albiol! “Digui”, se sent: “Amb quin percentatge del Parlament?” És ben clar que ell creu que serà com ara. Iceta ho té millor. La seva gent lluita, però són massa a repartir. Ell es mira Esquerra Republicana, és clar, però Junqueras vol i dol amb un problema irresoluble. Sap que en solitari no té res a fer i ell mateix es prohibeix anar acompanyat. És lleial als seus i a Catalunya i prou! Marta Rovira, valenta ella, diu: “Retenen Junqueras a la presó perquè els fa por!” Josep Rull ha entrat en escena net i planxat, és clar, i prudentment diu que ha de mesurar les paraules. La seva teoria és que la 155 ha estat l’allau que més ens ha perjudicat, i opina que encara no ha acabat. Hom entén la seva prudència. De veritat que no és fàcil el seu paper. JxCat necessita un miracle i Puigdemont s’esgargamella cridant a l’ordre tots a l’una. Poder veure i tocar, sentir les emocions que transmet el líder, ajudaria a entendre un programa d’acció amb una certa adaptació i per etapes. Puigdemont hi posa entusiasme, convicció i més. És l’únic capaç de mantenir a ratlla l’allau de despropòsits que ens engeguen i que pretenen establir. Dubto que el deixin en llibertat: els estriparia els papers! Catalunya en comú-Podem “defensen l’escola catalana d’atacs i retallades”. Digueren amb encert: “Catalunya està atrapada entre els que ataquen l’escola pública i els que la retallen”, va fer l’historiador Domènech. “Sabem qui són, d’on venen i què faran amb Catalunya si governen”, digué l’Alemany. “No passaran!”, va ser el crit comú.
El crit m’ha recordat la meva Tarragona natal. El juliol del 1936, amb vuit anys, visquí intensament el principi de la revolució. Els meus pare i germà eren directius d’ERC. El segon s’incorporà al front andalús ben aviat. El meu cunyat era secretari del PSUC. Amb ell i el germà ens portàvem 18 anys i a casa meva ocuparen el pis superior la CNT i la FAI. El “no passaran” em quedà gravat. Els jovenets hi afegíem: “I si passen moriran!” Varen passar i des del 1939 encara els tenim ací. I l’aigua que baixa! Continuarà.