Reflexionar

Avui és aquell dia que ens diuen que hem de refle­xi­o­nar, que recor­din que vol dir que sobre una qüestió que en teo­ria ja hi hem pen­sat, hem de tor­nar-ho a fer, con­si­de­rant-la detin­gu­da­ment, sense ingerències exter­nes i apro­fun­dint-hi per asse­gu­rar una decisió lliure i per­so­nal. Res és nor­mal en aquesta ocasió. Començant no només pel dia que s’han con­vo­cat, sinó en qui­nes cir­cumstàncies s’han con­vo­cat i, sobre­tot, qui les ha con­vo­cat, les elec­ci­ons. Mala­ment rai si a hores d’ara encara hem de refle­xi­o­nar. Com deia en Joan Bar­ril, és simp­tomàtic que alguna cosa no fun­ci­ona quan li has de dedi­car un dia expres­sa­ment a fer-li atenció. Perquè lla­vors vol dir que allò a què es pretén dedi­car el dia, la resta de l’any no n’hi ha. I per tant els par­tits polítics, que es van inven­tar l’any 1977 aquesta jor­nada i que s’ha man­tin­gut fins avui, en una acti­tud pater­na­lista i naïf, ens volen fer creure que neces­si­tem un dia per pen­sar, medi­tar i con­si­de­rar què hem de votar, l’endemà? Cal? I no ho dic només perquè és no voler veure la rea­li­tat en què vivim –que tot passa per les xar­xes soci­als on res s’atura–, sinó perquè a propòsit del que hem vis­cut des de finals de setem­bre fins avui, de veri­tat cre­ieu que neces­si­tem un dia per pen­sar què hem de votar, demà? No m’ho puc creure. Si des de fa anys ja hi ha mol­tes per­so­nes que es pre­gun­ten si és neces­sari que es man­tin­gui aquest calen­dari de quinze dies de cam­pa­nya i per rema­tar-ho un de reflexió, no tro­beu que tal com s’ha plan­te­jat aquest 21-D, encara té menys sen­tit tot aquest calen­dari? Igual que no poder publi­car enques­tes d’intenció de vot durant aquests últims dies. Sur­re­a­lista. Si la cosa real­ment va de lli­ber­tat i democràcia, per què no s’ofe­rei­xen totes les garan­ties perquè les de demà i les que hagin de venir, d’elec­ci­ons, siguin de veri­tat un exer­cici de lliure elecció? I accep­tar que si es vol can­viar el signe del vot a última hora que es pugui fer. Sem­pre he pen­sat que a qui més li convé això de refle­xi­o­nar no és a la ciu­ta­da­nia sinó al polític.