Adeu, Junta Electoral

Quan la censura franquista va analitzar l’expedient de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, el censor Juan José Permanyer Cintrón va fer una correcció: “En la página 121, en la frase «mai més Corpus Christi ni crostis!», ha de ser suprimida la última parte «ni crostis».” Era el 25 de juny del 1946. Més de setanta anys després, el vell esperit de prohibir el “ni crostis” ha regnat durant quinze dies d’excepció a Catalunya en què un ens que hiverna durant quatre anys, la Junta Electoral Central, ha decidit des del color de l’aigua fins al color del llaç que es podia dur a la solapa en una mesa electoral.

L’endemà de les primeres eleccions imposades des de La Moncloa i amb candidats empresonats i a l’exili –ha calgut tot això perquè fins i tot els més cursis sentissin per primera vegada ahir vergonya primigènia a l’hora de parlar de “festa de la democràcia”?– ningú no recordarà la Junta Electoral Central i l’obsessió avui serà analitzar quin govern és possible, i això és injust. El mandat d’aquests vuit vocals triats entre magistrats del Tribunal Suprem per un sorteig del Consell General del Poder Judicial i que a Catalunya han desplegat el seu estakhanovisme sota la presidència de Segundo Menéndez Pérez ha influït prou en el color de la vida per caure des d’avui en l’oblit. Sí, és cert, la Junta Electoral no ho podia fer tot i ha necessitat agents al territori per alertar de la perversió de la llibertat. Gràcies al PSC, va prohibir el groc d’un llaç a la solapa als membres de les meses. Gràcies al PP, l’aigua –l’escola adoctrinava quan ensenyava que era incolora?– de les fonts no era de color groc, i això ha permès que tots els votants que volien votar el PP hagin votat efectivament el PP gràcies a no veure una font de color groc que, indefectiblement, els hauria conduït a votar la CUP. Perquè... Qui no coneix un amic o familiar que vota en funció del color de l’última font que veu? No serà fàcil viure i pensar sense tu a partir d’avui, però adeu, Junta Electoral.