Derrotisme

No recordava quan havia renunciat a tenir iniciativa. Havia deixat que les dinàmiques i les inèrcies determinessin les seves coordenades vitals. De mica en mica tots l'havien anat abandonant. Tenia uns records molt vagues de com havia començat el procés. Una petita renúncia per aquí, una mala experiència per allà. Es va anar retraient, lentament, centímetre a centímetre, sense adonar-se que a cada petita passa que feia enrere tenia més a prop el fossar. Al principi li sabia greu no haver reaccionat quan els símptomes eren primerencs. No en va percebre la gravetat, ni la va albirar. Potser perquè la seva creixent abúlia no va anar lligada ni a una degradació física ni a una davallada en el seu alt nivell de curiositat intel·lectual. Però va acabar deixant-se seduir per un procés que l'empenyia a executar cada vegada menys. Estimava la seva dona, però no li ho demostrava i ella no ho va resistir. El dia que el va abandonar, marxant amb els bessons, es va voler aixecar, però el llit era com un enorme xuclador que li va impedir baixar les escales i acomiadar-se dignament. O va ser ell, el que es va aferrar al llit perquè sabia que no hi havia dignitat possible en cap dels seus gestos? La desconnexió, gairebé total (l'única «relació» social es derivava de les necessitats alimentàries), es va concretar en els processos d'asexualització, d'ascetisme comunicacional i de contenció dels sentiments. Sabia que era pitjor el remei que la malaltia. Però era un remei, al cap i a la fi. Sense iniciativa no hi ha fracassos, viure en el derrotisme és evitar el dolor de desil·lusions. S'havia despullat d'emocions, d'esperances, d'aspiracions... D'acord, no hi havia alts, però tampoc baixos. Els sacrificis havien estan mastodòntics, però el resultat valia la pena: era, de cap a peus, un derrotista. Ja estava immunitzat per anar pel món sense patir. Ara només li faltava graduar-se en cinisme per accedir a la felicitat completa.