Independentisme metropolità

Quan mirem el gra gruixut de les eleccions del 21-D ens quedem només amb la foto que tant agrada a la gent de Ciutadans, PP i PSC. Hi ha “una Catalunya metropolitana” al voltant de la primera corona de Barcelona i de Tarragona que vota d’una manera i una Catalunya interior que vota d’una altra. Però aquesta és una lectura totalment esbiaixada. Els sociòlegs no mirem només la foto fixada, sinó les tendències. I aquestes eleccions hem vist una pujada del vot, en nombres absoluts i en percentatge, a tota l’àrea metropolitana, especialment en aquells llocs més complicats per a l’independentisme.

On més ha pujat el vot independentista ha sigut en pobles del Baix Llobregat, del Vallès, als antics feus del PSC de la ciutat de Barcelona o a l’Hospitalet. Mentrestant el vot independentista sembla congelat a les zones tradicionals del vot convergent o fins i tot ha baixat a Sant Cugat del Vallès, Sarrià, les Corts o l’Eixample. Catalunya és més complexa del que creiem, i també l’independentisme i l’unionisme sociològic ho són. La idea de classes treballadores de barris perifèrics com a votants unionistes i classes mitjanes de l’interior com a votants independentistes és una foto totalment distorsionada.

El vot independentista s’ha fet més metropolità i té a veure molt amb tres elements. El primer és que l’independentisme es torna més transversal per osmosi, els grups sociològics són ficcions que fem els científics socials per poder descriure la realitat, però les persones són els actors socials bàsics i les interaccions individuals i els fets socials (com ara l’1 d’octubre i la seva repressió) fan que els individus canviïn les preferències.

Els altres dos motius és que s’han fet dues coses bé en el bàndol independentista. Per fi ha trobat quin relat de “frontera” cal fer. S’han abandonat els “clixés”, el paternalisme de fer independentisme “en castellà” de forma artificial i s’ha entès que el vot de frontera independentista és una amalgama social de persones que no volen ser tractades com un grup especial a part amb una llengua segregada de la catalana. Els nous independentistes, i els que se’n poden fer, s’assemblen molt més a qui ara els escriu, que té el castellà com a llengua pròpia i d’ús habitual però se sent còmode fent articles en català.

També és un mèrit d’ERC ser un partit percebut a l’àrea metropolitana com a alternativa. ERC és la primera força d’esquerres del país i la segona força a les zones metropolitanes. Aquesta percepció la fa sentir més propera i de mica en mica està fent la substitució del PSC com a partit metropolità d’esquerres.

Tenim una bona estratègia al front metropolità i de l’imaginari polític i simbòlic de frontera. I això fa que avui la foto que tant agrada als de Ciutadans i al PSC de “la Catalunya real” sigui molt més complexa.