“«A la cárcel!»”

“Tu, c... de m..., tendrías que estar en la cárcel con los otros!” Si em demanes, lector, què vaig fer per rebre una invectiva com aquesta a la sortida del metro de Virrei Amat, disparada per un ciutadà amb cara de bon home, t’ho diré: res. Simplement volia explicar-te en un article com és una jornada dels herois de l’ANC a Nou Barris. Per això vaig anar-hi a col·laborar pocs dies abans del 21-D. I és que ser independentista a les comarques gironines és tan fàcil...! Durant dues tardes, em vaig sentir dir de tot! Ciutadans que fins fa poc es mostraven indiferents a les reivindicacions catalanistes i sobiranistes, ara els atanses un fullet i se t’arquegen com un gat. Quan va començar, aquesta mutació? Potser amb la manifestació de l’algarabía del 2010? Amb la cantarella del 3%? Amb l’escàndol filibuster durant la tramitació de la llei del referèndum? Jo diria que va ser molt abans, el 25 de maig de 1988, dia de la publicació al BOE de la Ley 10/1988 de 3 de mayo de la televisión privada. Recordem què deia el seu article 4.1: “El objeto de la concesión administrativa será la emisión de programas con una cobertura nacional.” Tocats i enfonsats. Quin empresari podria ni tan sols plantejar-se un projecte comunicatiu rendible que parlés en català a les audiències de Càceres o de Lleó? Aquell dia es va acabar l’equilibri comunicatiu de TV1 i TV2, per una banda, i TV3, amb Canal 33, per l’altra. Impedint que a Catalunya també hi hagués competència entre pública i privada, el PSOE es va assegurar la lenta i inexorable colonització mediàtica dels barris obrers de Catalunya, aquells més allunyats de la llengua i del tarannà que projectava “la nostra”. “Romper el monopolio de la televisión pública es uno de los aspectos más reconfortantes de este proyecto”, va declarar al cap d’uns dies Manuel Martín Ferrand, primer director general d’Antena 3 i home d’un espanyolisme indissimulat. Segur que trencar la possibilitat que es conformés un imaginari català a l’àrea metropolitana encara li va resultar més reconfortant. I és que amb aquesta llei els socialistes aconseguien que TV3 es volatilitzés als barris i (re)inserien no pas una Catalunya dins d’Espanya, sinó una Espanya dins de Catalunya. Però ja veus, és aquesta Espanya inserida a cops de tertúlia la que ara s’ha espanyolitzat tant que ja no canta solidària la Internacional, sinó que, bel·licosa i abominable, crida i crida “a por ellos”.