L’home dels nassos

Un dia que havíem de trobar-nos en un lloc, li vaig portar un llibre que em va semblar que li havia d’interessar. “Ja el tinc.” em va dir. Ni gràcies per haver pensat en mi ni un compliment. “Ja el tinc.” En realitat em volia congraciar amb ell. Coincidíem sovint en algunes tertúlies i tenia observat que ni em mirava, ni em veia ni em considerava. Quan jo parlava, es fixava en el presentador o en el llum del sostre. Un cop va trobar interessant una observació que vaig fer. Va dir: “Com algú ha dit aquí...” Em sembla que no m’ha pronunciat mai el nom. L’última vegada vam coincidir en un local molt distingit, on un compromís professional m’hi havia portat. Es va produir un embús de gent a l’entrada i ell i jo vam quedar encarats. Em va mirar com uns binocles mal enfocats, com si jo fos transparent i el punt del seu interès es trobés darrere de la meva persona, en un lloc allunyat del meu clatell. Li vaig dir: “Hola.” Els binocles van trobar l’objectiu: “Ah, hola.” Li vaig voler donar la mà. Havia entrat al local on ens trobàvem encarcarat com els gegants de les processons, i la mà se li va comportar com les dels gegants de les processons, que no es mouen ni responen a cap estímul, si no és que parlem dels gegants de Solsona. El nom? No cal. M’interessa només el tipus, i no me’l vull deixar escapar perquè abunda i viu entre nosaltres i no s’ha de quedar sense retrat. Exerceixen, amb èxit, una professió d’aquelles que abans se’n deien “liberals”: advocats, notaris, presidents de coses... oficis i càrrecs que dringuen o que la seva clientela, que no és una clientela qualsevol, fa que dringuin, paraula, escoltin-la, que evoca el so de la moneda. Viuen a “la part alta de Barcelona”. “La part alta de Barcelona”, si ens atenguéssim als punts cardinals, hauria de ser la Mina, però a Barcelona han agafat de patró el mar i la muntanya, i en conseqüència la part alta es troba cap a Pedralbes, en direcció al Llobregat, que és més avall que el Besòs. Pronuncien Pedralbes com si fos una paraula castellana. Quan han de dir Blanes, també. Es belluguen pel Cercle d’Economia, pel Círculo Ecuestre, pel Cercle del Liceu... No es mouen del seu cercle, que si és impenetrable per a molts que viuen a Barcelona, imaginin-se com ha de ser per als que residim a fora. De tant en tant La Vanguardia els publica un article o els fa objecte de notícia. “Ah, hola” o “ja el tinc”, diuen als que escrivim a El Punt Avui. Són, en el fons, entranyables. La paraula és lletja perquè les entranyes no són gaire vistoses, però no se me n’acut cap altra. Simpàtics? Amb els seus. Saben coses, es fan escoltar, pontifiquen, fan algun alt servei a l’Estat, si se’ls crida. Tenen utilitat i amenitzen el paisatge humà. En direm l’home dels nassos, tan propi de Barcelona, avui que n’és el dia.