Aiatol·làs qüestionats

L’Iran s’enfronta aquests dies als aldarulls més importants des del 2009: el president Hassan Rohani ha cridat a la calma i ha defensat el dret a manifestar-se, però, al mateix temps, el govern ha restringit l’accés a les xarxes socials i la policia ha fet centenars de detencions i s’han produït ja més d’una desena de morts. Aquesta revolta es pot llegir com una fase més de l’enfrontament entre reformistes i conservadors, tot i que potser seria millor parlar de pragmàtics i ultraconservadors, puix s’oblida que els reformistes (Haixemi Rafsandjani, Mir-Hussein Moussavi, Mohammad Khatami) ocupaven llocs clau en la dècada dels vuitanta coincidint amb la guerra contra l’Iraq, la repressió de l’oposició, la consolidació del règim de teocràcia col·lectiva i la creació de la Guàrdia Revolucionària (Pasdaran). Això no obstant, a partir de la dècada dels noranta i davant dels greus problemes econòmics que ocasionava l’embargament nord-americà i l’aïllament internacional, un sector de la classe dirigent –els reformistes– aposta per l’obertura econòmica i política sense renunciar als elements essencials del règim dels aiatol·làs.

Després de la dura experiència dels dos mandats del populista i ultraconservador Mahmud Ahmadinejad (2005-2013), reelegit sota sospita de tupinada electoral el 2009, l’elecció de Rohani el juny de 2013 obre la porta a un possible canvi a l’Iran. De fet, el seu primer mandat, que coincideix amb el segon de Barack Obama als Estats Units, suposa una distensió amb Washington i permet l’acord de Viena de juliol del 2015: l’Iran es compromet, sota supervisió de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA), a posar fi al programa nuclear durant un període mínim de deu anys a canvi de la fi de les sancions. El gener del 2016 l’OIEA certifica que Teheran està complint l’acord i els EUA i la UE aixequen les sancions. Però, a l’Orient Mitjà continua la pugna amb l’Aràbia Saudita, obsessionada amb una possible preeminència xiïta (Iran, Iraq, Bahrain, Síria, Líban), principalment en tres fronts: al Líban, on Teheran dona suport a Hezbol·là; a Síria, on, juntament amb Rússia, dona suport al règim de Baixar al-Assad, i al Iemen, on ajuda els houtis contra el govern de Mansur Hadi i Riad.

En Aquest context resulten preocupants els aldarulls de l’Iran tot just poc més de mig any després de la reelecció de Rohani amb un suport considerable (el 57% dels vots). Rohani és, sens dubte, un home del règim, però d’educació occidental (doctorat en dret per la Universitat de Glasgow), membre d’una família del Basar, experimentat polític i diplomàtic, que ha intentat desplaçar l’exèrcit i les associacions més conservadores de l’entorn del poder, molt més dialogant, tolerant i flexible que el seu antecessor. En el seu primer mandat va impulsar una “carta de drets civils”, va revisar els drets de les dones i de les minories i va trencar parcialment l’aïllament internacional del país.

Però la situació econòmica no ha millorat prou per satisfer les aspiracions d’uns joves amb estudis (l’edat mitjana de l’Iran és de 26,3 anys i els menors de 30 anys són el 60% del total de la població) als quals la cotilla religiosorevolucionària els sona a una retòrica buida de contingut que només serveix per intentar legitimar un poder cada cop més desprestigiat i ineficaç. Així en les manifestacions d’aquests dies hi conflueixen dues protestes molt diferents. D’una banda, els que es queixen per l’encariment dels productes bàsics, l’atur, la corrupció, la manca de llibertats, el malbaratament de recursos que es destinen a les guerres de Síria o el Iemen i qüestionen la figura del Guia Suprem Ali Khamenei; de l’altra, els ultraconservadors que demanen la dimissió de Rohani, una rectificació en política exterior i la represa del programa nuclear. I, per acabar-ho d’adobar, els inevitables tuits incendiaris de Donald Trump, potser per compensar Riad de l’anunci del trasllat de l’ambaixada nord-americana de Tel Avivi a Jerusalem, on critica i amenaça el govern de l’Iran, que, al seu torn, acusa els Estats Units, Israel i l’Aràbia Saudita de ser darrere dels disturbis, mentre Moscou, un estret aliat de l’Iran, denuncia la ingerència estrangera. En definitiva, un polvorí en potència que pot desestabilitzar encara més una regió on no manquen els conflictes. A les portes d’Europa i des de Brussel·les, silenci.