Turisme polític

Es practica tant el turisme, que hem acabat classificant-lo: hi ha el turisme cultural que fa cua a la Sagrada Família o al Louvre, hi ha el turisme mèdic, consistent a fer-se operar en hospitals remots; hi ha el turisme de balnearis, el geriàtric, el religiós, el de festa i borratxera... Jo els confessaré que, sense menystenir el cultural, el paisatgístic i, ai, el geriàtric, tinc una inclinació pel turisme polític, del qual es parla poc. M’agrada que els països que visito estiguin ben governats. N’he recorregut alguns que no compleixen ni de bon tros el requisit, però en aquests casos han pogut més els atractius visuals imprescindibles, i sempre hi he trobat gent insatisfeta amb el govern abusiu i dictatorial. El dia que un dirigent del règim comunista hongarès va prometre la democratització del país per a l’endemà, vaig córrer a Hongria a observar el canvi. Després de la caiguda del Mur, vaig visitar Polònia, que suplicava l’entrada a la Unió Europea. Va ser un viatge amb altres periodistes catalans. Un dia ens van portar a sopar. Ens vam entaular a les sis del vespre i no vam sortir del restaurant fins a les dues de la matinada. Tots els representants polítics, culturals o socials de Varsòvia alertats de la nostra presència van anar passant per la taula per expressar-nos les seves esperances amb la democràcia i Europa, com si nosaltres poguéssim fer alguna cosa per satisfer-los els desigs. Era a meitat de desembre. El restaurant venia uns objectes de Nadal molt fràgils, fruit de l’artesania local. En vaig adquirir uns. Cada any per aquests dies els poso en un lloc de casa. Ingenus, carrinclons o kitsch, em porten a aquella nit il·lusionada.

On practicar el turisme polític tal com l’entenc? Als Estats Units, on mana un ximple perillós que no se sap ni cordar l’americana? A Mèxic, que supera els malsons de Roberto Bolaño? A Hongria, barrada a la immigració i en mans de la dreta reaccionària? A Polònia? La catòlica Polònia no practica la magnanimitat ni la separació de poders, i ha estat severament sancionada o advertida per la Unió Europea en què somiaven aquella nit de desembre els esperançats.

El concert de valsos i polques que cada Cap d’Any la televisió austríaca ofereix al món és el millor espot de propaganda del país. Músics i dansarins disciplinats, imatges dels boscos de Viena i del Danubi... Molts practicants del turisme cultural assisteixen a la sala de concerts. Aquest any hi havia el nou canceller d’Àustria: jove i blanquet com el jove i ros que canta una cançó nazi en la millor i més inquietant escena de Cabaret. Parlant de música, cine i política: Billy Wilder va dir: “Els austríacs som molt astuts, hem fet creure al món que Beethoven era austríac, i Hitler, alemany.” Amèrica, Amèrica; Europa, Europa...