Argentins a Tàrraco

Quan nosaltres anem a Buenos Aires aprofitem que ja som a l’Argentina per arribar-nos a Ushuaia, lloc remotíssim de la Terra del Foc, la ciutat més austral del món, on la majoria d’argentins de Buenos Aires no han estat mai. S’ha de pensar que de Buenos Aires a Ushuaia hi ha tanta distància com d’aquí a Oslo, i em sembla que em quedo curt. Quan els argentins venen a Barcelona aprofiten que ja són a Europa per anar a Itàlia, sobretot els que hi tenen els orígens familiars, que són molts. És el cas dels parents argentins que s’han passat tots els dies de Nadal amb nosaltres. A Itàlia ja hi havien estat, en un altre viatge explorador de l’arbre familiar. Ara volien anar a Galícia. No hi tenen lligam, però a l’Argentina es parla molt de Galícia perquè el contingent humà que va emigrar-hi en provenia en major part. Tant, com és sabut, que els argentins d’origen espanyol són anomenats “gallegos” sense més distincions. Els vam convèncer que Galícia era un altre viatge, i aquest cop els hem dut a passejar per Catalunya. La Vall de Boí el dia de més neu de tot l’any, Cadaqués el dia de més tramuntana... Com que ha fet vent pertot, s’enduen la sensació que aquest país és molt ventós, fins i tot el Maresme, on altres hiverns no es mou ni una fulla. De totes maneres, Itàlia els estira, i a falta d’Itàlia i de Roma els hem conduït a Tarragona. Davant l’aqüeducte queden en estat de suspensió anímica. Dos mil anys els contemplen. “Allà tot és tan nou...”, diuen. L’arc de Berà, la torre dels Escipions, el circ i l’amfiteatre... L’arcaica filiació italiana els fa pensar que tot és una mica obra seva. Els expliquem l’esforç de manteniment i reconstrucció dels monuments que veiem. “Deu ser car.” La geriatria ho és. La puericultura no tant, i tot això que us estalvieu. Es tornen a meravellar del fet que Amèrica, del Canadà a Ushuaia, es regeixi per l’antic Dret romà i practiqui la religió emanada de les catacumbes, i que aquesta corrupció del llatí que és el castellà sigui parlat per ells i el seus semblants des de l’Atlàntic al Pacífic, on cap camí de pedra o d’asfalt du a Roma.

En un restaurant de la plaça de la Font fem balanç i quedem en pau després de la formulació d’aquesta pregunta: “Què devien menjar els romans d’Itàlia o de Tàrraco?” Garum, carn, ametlles, aquestes gambes, aquests calamars.., però ni papas ni molts dels ingredients que concorren en l’arròs disgustat que ens mengem o en la coca de recapte, tan pròpia de Tarragona. Tan pròpia i tan vulgar que el restaurant no es digna d’oferir-la a la carta. En altres punts del país, els restaurants situats en llocs de tan privilegi són millors i tracten amb més reverència els aliments “americans”.

Són els consogres. Una altra mixtura transatlàntica s’ha produït.