Unitat de criteri

Que no hi ha hagut unitat de criteri entre la massa de catalans que es preocupen del present de Catalunya, és un fet. Sols cal sentir el que es diu sobre els temes més diversos. No hi ha dubte que no tan sols no hi ha unanimitat de criteri, sinó tampoc d’acció. Sentir parlar dels últims fets i de la situació actual, fa por. Ni un bri d’unanimitat. Si els actors són treballadors rurals, d’una plantilla fabril o d’una oficina, banc o servei públic, és igual. Tant se val que siguin membres de partit o no, o que ocupin o hagin ocupat càrrecs públics: el desconcert és el mateix. Ni la tan remenada disciplina de partit és capaç d’unificar, almenys els principis fonamentals de la tendència política a què alguns pertanyen, o si més no, el partit que s’acosta més –no massa– a la seva manera de pensar, és capaç d’aconseguir si més no de manifestar-se d’acord amb els fonaments polítics que defensa el seu partit. Si hom té o ha tingut responsabilitats polítiques, intervé i en acabar ha d’absentar-se, tot just arriba al límit de la distància sonora de la conversa, ja li critiquen el parlament, i si ha tingut un càrrec ben retribuït, llavors l’enveja convertida en xerrera fa estralls. No se salva ningú. Als enterraments, de dos en dos el pentinen i a les rotllanes de la sortida, més per la por que circulin els comentaris amb autor que altra cosa, fa prudents els “polítics” d’anar per casa. Les converses del tema entre tres o quatre amics vertaders les guarden per a l’excursió, la partida de manilla o de pòquer o el dinar mensual que celebren sense família. Són llocs d’efectes buidadors.

He de dir que, escarmentat i denunciat algunes vegades, m’he tornat prudent, però no massa. Amb les notícies dels empresonats i exiliats, ha existit prudència en els comentaris que s’està acabant en bona part. Els perjudicats, pensin el que vulguin, han de ser prudents. En Puigdemont fa patir bo i trepitjant la ratlla, com si fos invulnerable. Catalunya, hi varen haver moments que restava convençuda d’haver trobat el seu home. Els líders republicans hagueren d’admetre que amb joventut, experiència adquirida en una etapa viscuda acceleradament, visió precisa i encertada dels problemes, un discurs brillant i jove –molt important!– i una simpatia que rodeja el seu parlar i actitud, varen fer que els seus competidors polítics s’afegissin al seu discurs. Fals! Caigut en desgràcia per les interpretacions que han fet govern, justícia, aliats, algun mitjà i el grup polític amb qui havia pactat el pervenir republicà de la nostra terra, s’ha de reconèixer que en aquest moment sols li resta la família, els amics –no tots–, una part del que queda del partit i poc més. La persona líder del grup republicà, amb la que ho compartí tot, s’ha allunyat i, si aconsegueix l’excarceració, pretén la presidència i dona per acabat en Puigdemont. És injust i trist. Està vist que hauria anat molt millor no sortir de Catalunya. No està acabat, però si retorna aviat, veurà que la confiança i l’amistat política no existeixen. És ben clar.