Antoni Subirà, capgròs

El gentilici oficial dels naturals de Mataró és “mataroní” però tothom sap que el verdader és “capgròs”. Som coneguts com a “capgrossos”, aquí, a la Vall d’Aran o entre els arrossars de l’Ebre, i el dia que vaig entrar al campament de Mallorca per fer el servei, el soldat que emprovava les gorres, havent triat la de talla més gran, em va preguntar si era de Mataró. Alguns atribueixen l’epítet a fets històrics o llegendaris: que si els nostres avantpassats van decorar amb uns caps de bou desmesurats les entrades a la ciutat, que si un rei que ens va visitar es va admirar del nostre contingut cranial... Antoni Subirà, mataroní, va posar fi a la discussió amb un argument empíric i definitiu que donava la raó al soldat de les gorres i als que ens observen i ens veuen venir a la Vall d’Aran o a l’Ebre: als de Mataró ens diuen capgrossos perquè, parlant en general, tenim el cap gros. Ell l’hi tenia, enorme, i es posava de primer exemple. Tot seguit n’aportava molts més, entre els seus conciutadans vius o difunts.

Antoni Subirà s’acaba de morir. Uns el recordaran com a conseller de Pujol, com a portaveu parlamentari de CDC, com a president d’institucions com Enciclopèdia Catalana o l’Avui, com a professor universitari, aquí i a l’estranger, com a poliglot... Jo, sense negligir res de tot això, li valoro la capacitat d’observació. Ens havíem preguntat sovint la causa de la desmesura cranial dels de Mataró: la ingesta de pèsols?, l’oratge de Llevant?, uns pobladors arcaics fabulosos que es van establir en aquest punt geogràfic? No en vam treure mai l’aigua clara. Ben entès: tenir el cap gros no assegura sempre encert mental. Fer una “capgrossada” és, a Mataró, fer una cosa amb els peus, i els peus es troben a l’altre extrem del cap i són molt inhàbils.

Era un gran conferenciant, sempre a peu dret. Li recordo una al·locució davant un auditori de botiguers. “Sabeu què vol dir Carrefour, el nom de la cadena de grans superfícies comercials? Carrefour vol dir cruïlla de camins. I sabeu qui es posava a les cruïlles de camins? Els bandolers i els lladregots. Vosaltres, en canvi, sou els comerciants honrats de les ciutats.” Escoltant-lo, els botiguers levitaven. A la sortida, un de més escèptic em va apuntar: “No sé què deu dir, quan es reuneix amb els del Carrefour...” Antoni Subirà era llavors conseller. Un polític.

Culte, elegant fins i tot en mànigues de camisa, de conversa amena, Antoni Subirà era un charmant que feia quedar bé qualsevol missió que se li encomanés. Tenia aquell punt de pavero que Pujol, que no n’ha estat mai, tant valorava en els seus consellers de més pes. Últimament ajudava a fer avançar el cos i el cap gegantins amb un bastó. Per estàtica, també per estètica, i per assenyalar els cent projectes que als setanta-set anys encara tenia a la closca.