De la revolta a la resistència

L’independentisme ha tornat a superar una nova prova. Les eleccions del 21 de desembre passat havien estat convocades il·legalment, amb els líders polítics i socials empresonats, amb unes institucions intervingudes i amb la marca blanca del PP tirant la casa per la finestra (més de 2 milions d’euros de despesa electoral!). Però, malgrat tot, l’independentisme ha tornat a demostrar, per enèsima vegada, que no només no és un suflé alimentat per la crisi econòmica, sinó un moviment clarament majoritari. Contràriament, el partit que governa a Espanya ha quedat reduït a la mínima expressió parlamentària; i ha demostrat que se sent molt més còmode potinejant la justícia i fent ús de tots els mecanismes repressius que no pas concorrent a les urnes, fent ús de la democràcia.

Arribats a aquest punt, no sembla que el desllorigador de la situació actual (amb una Generalitat intervinguda i una República paralitzada) es trobi en possibles canvis a La Moncloa (que no es produiran) o en una reacció dels socis comunitaris (que seguiran actuant com a aliats de l’Estat espanyol). El desllorigador només podem trobar-lo, novament, en la societat catalana i en la seva capacitat per obrir una nova fase. En els darrers anys, hem demostrat al món sencer una capacitat de mobilització sense límits, tant pel que fa a magnituds com a noves formes. Ens hem donat la mà d’una punta a l’altra del país, hem omplert els carrers de Barcelona i altres ciutats, hem defensat les urnes barri a barri i col·legi a col·legi, hem paralitzat el país sencer i hem viatjat en massa a mil quilòmetres de distància per fer costat al nostre govern. Ens hem guanyat a pols la llibertat, més que qualsevol altre poble. Però encara ens cal un darrer esforç, una darrera empenta. Si volem guanyar-nos la República ens caldrà fer un pas més i exercir com a ciutadans lliures, dia a dia i acció a acció. En caldrà passar de les mobilitzacions massives a la resistència passiva.