Cegat per la venjança

Encetem una setmana decisiva, l’enèsima que viu aquest país, en què s’ha d’iniciar una nova legislatura al Parlament. Encara amb molts interrogants però amb posicions clares. El bloc independentista, amb l’objectiu d’investir Puigdemont com a president. El del 155, convençut d’evitar-ho sigui com sigui –i ja ens han demostrat que no tenen miraments–. I entre els uns i els altres, la ciutadania catalana, a veure-les venir, i amb un cert cansament ja d’haver de demostrar a les urnes, una vegada i una altra, quina és la seva voluntat.

Quin és el problema, però, d’aquesta situació? Un estat trampós que no vol que Puigdemont sigui president però bé que el deixa presentar-se a les eleccions i fer una campanya en què no amaga la seva intenció de recuperar el càrrec arrabassat de manera indigna a través del 155. Per què en el seu moment no ho denuncien, això? Per què no utilitzen la seva maquinària per aturar-ho? Per què no és legal fer-ho, diran vostès. I quan ha estat un impediment per l’Estat la legalitat? Parlem dels presos polítics? No, és que és molt millor fer-ho ara per tenir una excusa per allargar l’agonia del 155. És molt millor ara mantenir Junqueras, Forn i els Jordis a la presó i part del govern a l’exili per provocar un nou galimaties al Parlament. L’Estat no fa política. L’Estat només vol veure’ns defallir, dividir-nos, humiliar-nos i ensorrar-nos. Així de clar. Cegat per la venjança, no veu que això no té marxa enrere.