Brams

Diu la dita que no pugen al cel, si són eme­sos per ases. Indoc­tes. És la impressió dels pri­mers dies de gener del 2018. A Madrid... i també com a visi­tant a la Cata­lu­nya que volen fer creure que ja ha estat tros­se­jada com abans Sodoma i Gomorra. Viatjo, tot amb tot, pel meu petit país... Hi trobo tan­tes coses que rut­llen. Fins i tot, amb la dona, vam tenir la sort de poder assis­tir a Vila­de­cans a la repre­sen­tació magis­tral, a càrrec de la com­pa­nyia La Vir­gue­ria, de Medusa, obra duríssima sobre l’experiència del fotògraf de les estre­lles nazis.

Hi ha una dita lla­tina que diu... Neto gra­tis men­dax. Per què men­tei­xen tant sobre el pre­sent i el futur de Cata­lu­nya els mit­jans de comu­ni­cació amb aspi­ra­ci­ons pla­netàries i els polítics que han de fer veure que la cor­rupció no els ha con­dem­nat ja a la des­a­pa­rició?

Una noia eixe­rida em diu que els vellets fem catúfols i que hem enco­ma­nat els polítics, i que per això baden tant. Si sabes­sin les nos­tres angúnies, davant de futurs sense feina, apren­drien que més enllà de noms i de sigles hi ha per­so­nes que es bellu­guen, espe­rançades con­tra tota espe­rança, per tirar enda­vant el carro de les il·lusi­ons. Hem de viure molt atents a les mani­o­bres dels dos governs: el de l’Estat i el de la Gene­ra­li­tat. La por és mala con­se­llera. I la pressa, també. La millor de les solu­ci­ons per a nosal­tres arri­barà quan els que per­din el ritme caòtic siguin ells i, natu­ral­ment, quan no hi hagi més pre­sos polítics cata­lans.