El nou Parlament

Ahir es va constituir el Parlament sorgit de les eleccions del 21-D i es va votar la mesa que l’haurà de presidir. Els prolegòmens van marcar la dinàmica de la legislatura tot just començada. Voluntat explícita de Cs de liderar l’oposició a les iniciatives independentistes, que Ernest Maragall, amb l’autorictas de la burgesia culta, va tallar de soca-rel com a president d’edat de la mesa, quan Inés Arrimadas, amb l’auxili del PP, li va demanar una retractació de la decisió d’acceptar el vot delegat dels diputats empresonats. El paper del PSC es mourà entre la contrició estètica –va trobar encertada la decisió de la mesa d’edat sobre el vot delegat dels diputats empresonats– i el conformisme d’estat –va votar pel candidat de Cs a la presidència del Parlament–. L’habilitat dels comuns per aprofitar escletxes els va evitar de no sortir a la foto de grup: el seu absentisme equidistant en l’elecció de la mesa va ser contrarestat per l’adreçament d’Elisenda Alamany al Parlament per reprotxar-li, encertadament, la violenta discriminació de gènere (la mesa només tindrà una dona).

La requisitòria de Maragall contra l’Estat va coure a la bancada de Cs, que es consideren els representants a Catalunya de la política espanyola: no per casualitat el van aplaudir quan va esmentar el seu respecte pels resultats de les eleccions. Més sorollosos i sostinguts, per raons òbvies, van ser els aplaudiments de la bancada independentista al president i als consellers exiliats, així com als diputats empresonats, cada vegada que eren cridats a la votació pels secretaris de la mesa d’edat. Tot el fragor bel·ligerant entre els dos blocs va transcórrer entre xiuxiueigs al discurs de Maragall, evitacions corporals entre vot i vot, barreja d’aplaudiments de propis i estranys, i cortesia convivencial de Roger Torrent, el nou president elegit. Potser l’eficàcia del 155, als ulls de l’Estat, arribi a aquestes voreres de la vida política: si al Parlament no corre la sang –oralment parlant, valgui la redundància–, senyal que la cirurgia institucional era necessària i, àdhuc, benèfica. Aleshores només li faltaria el detall d’una retirada de la candidatura de Puigdemont per tenir encarrilada una legislatura sota control més o menys remot. O autocontrolada pel mateix Parlament autonòmic, en un exercici de solipsisme respecte a la consciència present al carrer.

En aquest sentit, el discurs d’obertura del nou president conté uns quants indicadors. La primera cosa que atreu l’atenció és que, en absència del govern anterior i el seu president, Torrent va fer una intervenció més propera en intencionalitat a la d’un candidat a la presidència de la Generalitat que no pas a la del Parlament. Crida a la justícia social i contra la desigualtat, aposta per la cohesió i la convivència en un país d’identitats múltiples, denúncia de la violència de gènere i de la discriminació de les dones... però res que fes pensar en els problemes de la mesa a l’hora de resoldre qüestions derivades de la voluntat d’investir el president destituït.

La segona cosa que crida l’atenció, potser íntimament lligada a l’anterior, és que la qüestió del poder propi –la forma republicana de poder, referendada l’1-O i proclamada el 27-O– ha estat absent del discurs de Roger Torrent. I aquesta és, precisament, la bandera de Carles Puigdemont per ser restituït a la presidència del país: la materialització de la República com a forma de lleialtat als dos milions llargs i fidels de votants per la independència. Fóra injust, tanmateix, limitar la crònica als aspectes més evidents –clamorosos, si es vol– de les mancances del discurs del nou president del Parlament. Perquè, si ho hem entès bé, hi ha una precaució latent –diria que sota la influència de les recomanacions dels lletrats del Parlament– per evitar que l’arrogància de l’Estat i els seus aparells aprofitin la primera excusa per arremetre contra la més alta autoritat de la cambra. Si aquesta posició prefigura o no la disposició del partit del president del Parlament a jugar fort per investir Puigdemont, ja ho ratificaran els passos urgents que s’hauran de fer les pròximes setmanes. Ara com ara, i no precisament per a la concordança feliç entre institució i carrer, el pes de la política recau en posicions defensives fàcilment desplaçables a terrenys en què la normalitat i la convivència poden derivar en subordinació i mera administració de les coses per gabinets tècnics. El silenci parlamentari sobre la manifestació de dimarts a la nit no és, precisament, un bon auguri.