El ‘mal gust’ d’Ernest Maragall

Quan jo era adolescent vaig assistir a un concert de Lluís Llach al Teatre Municipal d’Olot en què el cantant va presentar una peça que acabava de compondre, Campanades a morts, dient: “Perdonar-ho, que ho faci qui vulgui, però oblidar-ho, mai”, en relació amb l’assassinat de cinc persones, a càrrec de la Policía Nacional, a Vitòria, el 3 de març del 1976, durant una vaga obrera. Res més del que Llach ha dit, i possiblement ha cantat, ha tingut tant d’efecte en mi. Mai no ho he oblidat, però des de fa un temps ho tinc especialment present. Posem-hi que des de les càrregues policials de l’1 d’octubre. No hi va haver morts, certament i afortunadament, però la repressió no només existeix si hi ha morts. Cada cop que les autoritats espanyoles, com ho va fer ahir mateix el ministre Zoido, minimitzen la violència exercida i fins arriben a culpabilitzar-ne les víctimes, s’obre una ferida que crida contra l’oblit. Recordem també que persevera una argumentació sinistra feta pels botxins: Martín Villa, ministre de Relacions Sindicals durant els fets de Vitòria i revalidat poc després com a ministre de l’Interior, també va dir i repetir en el curs del temps que la culpa de la matança va ser dels convocants de la vaga i de la tancada a l’església de Sant Francesc d’Assís.

Hi ha una altra ferida, que va obrir-se amb les detencions i empresonaments de polítics i activistes independentistes. I és d’un gran cinisme que els representants dels partits unionistes (o, si volen, constitucionalistes) recriminin a Ernest Maragall que fes un discurs de “confrontació” com a president circumstancial del Parlament de Catalunya. Oh, sí, Maragall va tenir el mal gust de recordar que hi ha diputats a la presó i a l’exili, de manera que no pot considerar-se que, en el moment d’encetar-se una nova legislatura, la vida política catalana es regeixi per la normalitat. Ho hem d’oblidar? Voldrien la pau romana aquells que tenen el privilegi d’una llei que els fa costat: consentir l’ocupació, amb la seva repressió, com si no passés res i sense ni tan sols dir-ne res. La confrontació és recordar que hi ha presos i exiliats? No és un gest de confrontació no haver expressat ni un mínim de solidaritat amb els empresonats? No demano que aplaudissin els absents en ser anomenats al Parlament en la votació dels membres de la mesa. Tan sols un gest d’humanitat. La confrontació és mantenir gent empresonada i, en lloc de demanar perdó, culpar les víctimes de l’1 d’octubre. Que ho perdoni qui vulgui.