Són gegants

¿Hi ha un deliri pitjor que lluitar contra molins de vent pensant-te que són gegants? Sí: lluitar contra gegants pensant-te que són molins de vent. ¿Podria ser que un sistema totalitari no fos percebut com a sistema totalitari? Aquest és el gran assaig de laboratori a la Catalunya actual: intentar que el desmantellament de drets i llibertats bàsiques sigui percebut només com una opinió, com un estat psicològic. Per resumir-ho en una imatge: intentar que les concentracions per demanar la llibertat dels presos siguin només una nota pintoresca en el paisatge, una llauna tan rutinària com inofensiva.

Més de 1.000 persones ferides l’1-O. Presoners polítics. El president i tres consellers a l’exili. Imputacions en augment. Hordes feixistes intimidant als carrers. Una acció política anestesiada pel poder judicial. Intervenció de mitjans de comunicació. Semblaria que estem davant de l’evidència que a Catalunya s’ha implantat un sistema autoritari. Però tot un aparat mediàtic, polític, popular i de poder en definitiva està construint un relat paral·lel que reverteix la lectura dels fets. En aquest sentit és il·lustratiu comprovar com, enmig d’un autoritarisme galopant, hi ha un estol d’analistes que continuen disseccionant la política com si (encara) estiguéssim en democràcia. És una manera obliqua de donar carta de naturalitat al totalitarisme, fent com si aquí no estigués passant el que passa: que unes persones demòcrates estan essent destruïdes econòmicament, políticament, psicològicament i moralment.

Si el nou Parlament es refugia en el lament jeremíac o en la nostàlgia de l’1-O en comptes de centrar-se en la lluita contra aquest intent d’implantar un totalitarisme invisibilitzat, amb la pitjor de les bones intencions haurà segellat la normalització de l’horror.