Artur, el conqueridor

El 17 de gener, quan Artur Mas va ser proclamat candidat a la presidència de la Generalitat per CiU en les properes eleccions catalanes, comentàvem que la gran pregunta que es formulava si, com es preveu, guanya els comicis, però amb minoria, és: amb qui pot formar govern? El candidat la va respondre, dimarts, en el programa Cinquanta-nou segons, de La 1: amb ningú i amb tothom. Allà es va poder entendre que Mas té un doble objectiu. Primer i bàsic, aconseguir un nombre de diputats suficient perquè el tripartit en sumi menys de 68. Segon, governar en minoria i amb acords puntuals amb altres forces, inclòs el PP. Això és el que diu ara Mas. Quan arribi el dia de la veritat, ja es veurà. CiU ha passat tota aquesta legislatura criticant la inestabilitat del tripartit i la manca d'allò que en diu «un govern fort». No sembla pas, precisament, que tingui gaire fortalesa un govern abocat a la hipòtesi que planteja Mas. Tot depèn del nombre de diputats que obtingui, és clar, però, a part de necessitar molta habilitat per a la ziga-zaga, és obvi que un govern així perdria més d'una votació parlamentària. En fi, per ara, tot són especulacions. Allà on Mas es va mostrar més envalentit va ser en la possible resposta a una sentència adversa a l'Estatut per part del Constitucional. Va assenyalar tres iniciatives: consulta al poble de Catalunya, pronunciament del Parlament i opció pel dret a decidir atès que el fet demostraria que la via estatutària s'ha exhaurit. De debò que CiU jugarà tan fort? Ens agradaria veure-ho, perquè els antecedents polítics de la federació no són pas tan agosarats, certament. A la fi, CiU sempre ha trobat arguments per al seny. Aquesta vegada hem de suposar que també. A Mas se'l veu en forma, això sí. Ell és el primer a dir que dues legislatures a l'oposició, en part, li han fet bé. És evident. Citant Plató, Mas afirma que s'ha conquerit a si mateix. Una gran idea, aquesta autoconquesta. Els del Polònia, suposem que en trauran tot el suc. Però és cert. Mas continua tan presumit com sempre, però sembla més sòlid, més madur, més rigorós. Ara falta, és clar, la prova de governar.