Contra el català

La mal ano­me­nada vaga con­tra la llei del cinema, del pas­sat 1 de febrer, va repre­sen­tar una pro­testa, per raons ideològiques, con­tra el procés de nor­ma­lit­zació lingüística de casa nos­tra. No hi ha dubte que el cinema, a l'any 2010, a Cata­lu­nya, no va bé. L'extra­or­di­nari avenç de les noves tec­no­lo­gies apli­cat a l'oci indi­vi­dual ha fet un mal ter­ri­ble a la clàssica indústria cine­ma­togràfica. Ara bé, els plats tren­cats no els ha de pagar la llen­gua pròpia de Cata­lu­nya: una llen­gua, d'altra banda, clara­ment mino­rit­zada en l'uni­vers de la gran pan­ta­lla.

Jus­ta­ment, la llei del cinema intenta equi­li­brar la situ­ació. Actu­al­ment un 97% de les pel·lícules estan dobla­des en cas­tellà i només un 3% ho està en català. Això no és lògic. En aquesta situ­ació, l'obli­gació de tot govern res­pon­sa­ble és inter­ve­nir per tal de fer de con­trapès a la balança. És pre­ci­sa­ment el que pretén la tan vili­pen­di­ada llei: fer pas­sar de l'anor­mal 97% ver­sus el 3%, a favor del cas­tellà, a un pro­por­ci­o­nat 50%-50%. Queda clar que aquells que fan tants esca­ra­falls a la justícia lingüística ens volen dir que, en el fons, més enllà del cinema, el que inten­ten és ani­hi­lar el català en el seu propi ter­ri­tori. Cal no obli­dar que la llei en qüestió ambi­ci­ona posar al dia un sec­tor que encara rep les funes­tes con­seqüències de la cen­sura fran­quista, és a dir, d'una estratègia anor­re­a­dora de repressió cul­tu­ral i lingüística, repre­sen­ta­des en aque­lla infausta ordre fei­xista del 23 d'abril del 1941, que en el seu abo­mi­na­ble arti­cle 8 deia el següent: «Queda pro­hi­bida la proyección cine­ma­tográfica en otro idi­oma que no sea el español.»

Ara i aquí, al 2010, a l'Unió Euro­pea, no exis­teix cap cas com­pa­ra­ble al del català, en què una llen­gua ofi­cial de nou mili­ons d'espec­ta­dors poten­ci­als no sigui la llen­gua del doblatge o dels subtítols de l'oferta majo­ritària de pel·lícules al cinema.