Tribuna
Una petita victòria
Soc molt crític amb les línies estratègiques (més aviat, l’absència d’elles) de Carles Puigdemont, però quan el president fa una cosa molt ben feta cal dir-ho. Tot i que crec que els independentistes hem aconseguit aquests darrers mesos èxits estratègics dels quals collirem fruits en un futur, per a la moral independentista era necessària una petita victòria tàctica.
Cal reconèixer el sentit d’oportunitat política i de capacitat per aprofitar-les que té el president Puigdemont, és el seu principal punt fort d’aquests darrers mesos. La subtil diferència entre tàctica i estratègia es troba en la capacitat d’aconseguir victòries i en la capacitat que aquestes portin a un resultat a llarg termini que respongui a un objectiu polític; en Puigdemont ha demostrat el primer, però crec que no tant el segon. Aquesta carència no obsta perquè a “nivell tàctic” té un talent del qual podem treure molt de suc.
Una simple conferència a Copenhaguen ha servit per aconseguir un seguit d’èxits importants. El primer és tornar a tenir titulars a la premsa internacional. Com deia un bon amic amb responsabilitats a l’àmbit de la comunicació de les entitats sobiranistes, “hem d’aconseguir que sempre passin coses per mantenir l’atenció internacional constant”, i que Puigdemont faci conferències ho és. El segon és mostrar un altre cop les contradiccions greus de la justícia de l’Estat espanyol. Quan un dels polítics exiliats trepitja un país amb uns estàndards democràtics més alts que els d’Espanya, la fiscalia amenaça amb una euroordre, però com que el jutge no vol rebre una negativa internacional, no la presenten. El tercer és fer que els actors polítics espanyols cometin errors. Ara tenim el ministre de l’Interior, Zoido, com si fos el Superintendent de la TIA organitzant un ridícul pla de captura per si Puigdemont travessa la frontera en un ultralleuger, dins d’un maleter, com ha dit el mateix ministre, o en un dirigible com un dolent de sèrie B. La sobrereacció de l’Estat espanyol i la por que els inspiren tant Puigdemont com en Junqueras i els Jordis (per això els mantenen en presó preventiva, juntament amb Quim Forn) és segurament una carta que podem utilitzar contínuament.
No sé com acabarà això de la investidura del president Puigdemont, si podrem fer-la efectiva o no, i aquest gest teatral que ens ha vingut molt bé, no la desbloqueja. En tot cas, la capacitat per aconseguir victòries simbòliques (i no tan simbòliques) de l’independentisme en mans de Puigdemont és quelcom que haurem de saber aprofitar.
Amb cops de teatre no guanyarem la República, però potser sense ells ens desmoralitzaríem. És important que seguim més preocupats per l’estratègia i aconseguir més suport social a la independència, però per no perdre’ns i sentir-nos derrotats, ens serà necessari tenir algú lliure i amb marge de maniobra per fer aquests cops.