L’autoritat catalana

Ara mateix, la màxima autoritat catalana després de les eleccions del 21-D és el president del Parlament. Tot i que caldria esperar quina seria la resposta a aquesta afirmació amb l’article 155 de la Constitució a la mà. Si és la màxima autoritat, Roger Torrent tindrà protagonisme i responsabilitat demà dimarts a l’hora de comunicar oficialment a l’hemicicle el format de la investidura.

Mai havia estat tan cabdal aquesta presidència històrica que es va iniciar als anys trenta del segle passat amb Lluís Companys abans que fora president de la Generalitat. Durant la dictadura franquista, el Parlament va restar vigent i va ser presidit a l’exili per personatges notables com ara Rovira i Virgili, Serra Moret, Josep Irla i, entre d’altres, per Francesc Farreras, d’ERC, que va ser el que va durar més anys com a president de la institució, des de l’any 1954 fins al 1980, quan amb la recuperació de la democràcia la presidència de la cambra catalana va recaure en Heribert Barrera.

Avui la responsabilitat recau sobre Roger Torrent. Responsable de fer complir el reglament i mantenir l’ordre i l’educació, tal com diuen les normes. Roger Torrent es un home preparat de ciències polítiques i amb bagatge municipal –requisit que s’hauria d’exigir per llei a tothom que vulgui accedir a l’alta política–. A França són pocs els polítics que no hagin passat abans per un ajuntament. S’espera que Torrent tingui imparcialitat i que esdevingui el president dels 135 diputats. Que mantingui la institució per damunt de tot. No té cap sentit que s’hagi de pagar el viatge de la seva butxaca per anar a veure Puigdemont a Brussel·les. No té cap sentit que es trobi la delegació de la Generalitat a la capital belga tancada.

En veu baixa, el govern espanyol creu que ja n’hi ha prou de l’aplicació del 155. No els beneficia de cara a l’aprovació del pressupost amb el PNB. És difícil d’entendre per què no cuiden i escolten l’avui primera autoritat de Catalunya després d’unes eleccions.