Puigdemont

Si no fos pel dispendi de diner públic i pel context de repressió política amb el braç executor de la justícia espanyola, el desplegament a la frontera per evitar que Carles Puigdemont torni (o, de fet, per detenir-lo) seria un fart de riure. De fet, fa dies que molts riuen imaginant com el president podria entrar a Catalunya o veient-lo per hostals de muntanya esmorzant-hi, posem per cas, amb un porró de vi. Puigdemont, en fi, s’ha convertit en l’enemic número 1 de l’Estat espanyol i així, doncs, en l’home a caçar amb el qual, com que no el poden encalçar, fantasiegen que rondarà com un fantasma per la frontera. Es curiós: molts el menyspreen perquè el consideren un home de dretes, però resulta més subversiu per a l’ordre establert que certa esquerra tota junta. Ahir, davant dels representants dels mitjans, Soraya Sáenz de Santamaría (de la qual Ernesto Ekaizer, a més d’afirmar que la fiscalia obeeix els dictats de la vicepresidenta, ha dit que ara porta ulleres perquè no va veure ni les urnes, ni l’1 d’octubre, ni la sortida de Puigdemont) va negar al gran enemic la plenitud dels seus drets perquè no té la “libertad deambulatoria”, que ella i els seu aparell judicial li arrabassen. És així que la vicepresidenta ha afirmat que Roger Torrent no pot proposar (d’altres diríem que reafirmar) Puigdemont com a president a banda del que puguin decidir democràticament els catalans a les urnes, ella sempre mana.

Molesta tant Puigdemont que costa renunciar al desig que continuï sent el president. Molesta tant que, per desacreditar-lo, els mitjans de comunicació espanyols exalten la suposada intel·ligència del jutge Llarena, que hauria previst que Puigdemont volia ser detingut a Dinamarca. Com si no ho tingués molt fàcil per aconseguir ser detingut. Passen per alt que el jutge és molt poc intel·ligent (o molt prepotent) per deixar constància escrita de la motivació política de la seva decisió de no presentar a Dinamarca l’euroordre de detenció. Molesta tant que els mateixos mitjans, amb els seus opinadors i tertulians, s’han inventat una heroïna: la professora danesa Marlene Wind que va fer-li unes preguntes que diuen que van molestar Puigdemont. Unes preguntes que, transcrites per molts sense les respostes, van posar en evidència que, com ella mateixa va reconèixer, és una ignorant de la situació política a Catalunya i a l’Estat espanyol. I, mentrestant, cortines de fum sobre el cas Gürtel i la podridura del PP.