El grau de felicitat

El Bhutan, un petit reialme parlamentari situat al mig de l’Himàlaia, va ser el primer estat, i l’únic, que jo sàpiga, que en el primer punt de la seva Constitució hi figura el grau de felicitat dels ciutadans. En aquest petit país independent cada any mesuren la felicitat interna bruta (FIB) tal com aquí mesurem la producció interna bruta (PIB). Hi ha qui els acusa d’usar un terme tan ambigu com la felicitat, com si l’estat del benestar que se n’està anant en orris fos molt concret. Entrar-hi no és fàcil i el preu del visat és massa car per a la majoria de viatgers. La felicitat de les prop de 800.000 persones no preveu, com a Barcelona, la pèrdua de la identitat a canvi del turisme descontrolat. No ho volen i fan molt bé. Si bé és cert que la felicitat absoluta no existeix, excepte en el cas que es pateixi un mal de queixals horrible i marxi de cop, les seves polítiques tendeixen a ella, així com les lleis pretenen acostar-se a la justícia o la medicina a la bona salut, malgrat que la justícia absoluta no existeix i la mort és inevitable. Hi he pensat en llegir un breu en un diari, una columna de catorze línies mig amagada a la part baixa de la plana, on s’informava que, segons una enquesta de l’OCU, als països anomenats desenvolupats un 57% de la població ha patit ansietat i un 24% en pateix encara. De la mateixa enquesta s’infereix que un 34% ha tingut depressió i un 10% en té actualment. Quina diferència d’espai amb els grans titulars de portada dels anys 2009 i 2010 que alertaven de la pandèmia de la grip A, que al final va resultar inexistent i que va obligar el govern espanyol a llençar sis milions de vacunes valorades en 42 milions d’euros que havien estat abonats a les multinacionals farmacèutiques, com molt bé va denunciar Teresa Forcades. De la grip sempre se’n pot donar la culpa a un virus, ara bé, la culpa de les depressions (primera causa de baixa laboral a Europa) i les ansietats s’hauria de carregar a un sistema fallit que fa prevaldre la competició, el consum i la possessió pel damunt de la recerca de la felicitat. Els seus defensors, lògicament, no accepten cap culpa i miren cap a una altra banda, negant l’evidència que aquests trastorns, tan dolorosos, puguin ser una pandèmia. Einstein va dir que l’estupidesa humana és més infinita que l’univers. I tenia raó. Mentre que una falsa pandèmia omplia planes de diaris i informatius, sobre les que són reals hi passen de puntetes.