Tribut de sang

Arribats a aquest punt, qualsevol usuari de les xarxes socials –aquest cronista n’és un, i no gaire expert– sap que, mal que per simple combinatòria, quasi totes les apreciacions possibles sobre un afer han estat fetes en qüestió d’hores. Ara mateix volia dir… però penso, no, això ja ho ha dit Fulano, i de manera aguda i concisa, o volia estirar les orelles a… però Zutana ho va fer en el seu moment millor de com ho faria jo ara.

Resignat a ressonar amb un o altre, i també a fer-ho desconeixent amb qui –el món digital té el perill que si no t’audisciplines t’hi pots fumar la jornada–, em pregunto fins on estan disposats a arribar els uns i els altres en el conflicte Catalunya-Espanya. Els espanyols ja es va veient; un cop més, no em ve de nou; l’únic que m’estranya és que els meus conciutadans catalans se n’estranyin tant. Jugo amb avantatge: vaig viure 14 anys a la Castella profunda i els puc assegurar que si no fóssim a l’OTAN ja hauríem vist entrar els tancs per la Diagonal, i si no fóssim a la UE els quatre ostatges d’Estremera ja estarien afusellats. Poden pujar de peus tant en una cosa com en l’altra.

L’enemic està disposat a tot; fins i tot ho han dit: deu ser l’únic en què no han mentit. I en aquesta banda? Qualsevol amb dos dits de front ja ha d’haver vist que amb somriures i llaços grocs –elements del tot civilitzats i lloables, sens dubte– no anem enlloc. És l’opció 1: continuar com estem, abaixar el cap i continuar un temps indefinit amb un 155 més o menys explícit al damunt, amb Catalunya cada cop més explotada, disminuïda i putejada, sota la bota cada cop més desinhibida d’uns neofranquistes disposats a destrossar prestacions socials i conquestes civils i pedagògiques mentre perpetren el mantra del que vol la gent, del que descuren els independentistes per gastar diners en la secessió, quan són ells qui llencen els diners a cabassos en inutilitats egòtiques i en tapar la boca als sobiranistes catalans.

L’opció 2 és determinant, incerta en un sentit diferent i certament més dura a efectes immediats, tot i que l’única amb possibilitats de ser resolutiva. És la defensa de la nova legalitat, el blindatge moral i físic de les institucions per part de la ciutadania, la seva defensa fins al final. Tal solució –som en el terreny especulatiu– comporta, ja s’ha dit, la possibilitat consistent que se’n derivin víctimes. Víctimes físiques: morts. I aquí el dilema agafa una altra dimensió: qui ha de prendre la decisió, qui la pot prendre i qui té el dret a prendre-la, en nom de què. Sabent com de l’interès general en deriva el drama particular: qui seran els morts? El teu fill, la teva dona, el teu home?

Tenim dues societats mútuament desconegudes, enfrontades des del menyspreu i força supòsits sense fonament: Si jo faig això, l’altre farà allò… i en acabat tot surt al revés, tot són sorpreses i recriminacions. Els catalans han mostrat fins ara un cert valor, una certa coherència i una falta d’ofici preocupant en la pràctica de manejar les eines i els trucs de l’administració pública. Seria hora d’aprofitar les febleses de l’enemic, perquè al davant hi ha un Estat sistèmicament corrupte i sense cap opció de deixar de ser-ho, també sistèmicament identificat amb el PP, amb un monarca de guinyol, un PSOE inútil total disposat a practicar-los la fel·lació tant de temps com calgui, un Podem que va pel mateix camí i una Europa sense escrúpols ni cap altre principi més enllà de la pela, ho recordaré tants cops com calgui, una Europa que va mantenir un dictador criminal com en Franco al poder fins que es va morir (al llit) perquè el preferien al perill comunista i perquè els deia de tot que sí.

En el context internacional, una part important de la premsa no combrega amb les rodes de molí escampades pels polítics del PP a càrrec de l’erari públic, però a les institucions les coses encara estan verdes. Quan un sent els imbècils de l’OTAN i la UE fent el joc al PP i demanant “una Espanya forta i unida”, com si un conflicte entre territoris es pogués resoldre a còpia d’imposar manu militari lleis obsoletes de manera arbitrària, s’adona fins a quin punt la imatge de pus enquistat resulta depressiva. Sembla que allà tampoc entenen o no volen entendre res, com aquella periodista danesa i com Tajani i Juncker, defensors a ultrança de l’statu quo, sense que a ningú sembli interessar-li com i per què s’ha arribat a la situació actual, si veritablement en aquesta part d’Europa hi ha milions d’abduïts per malsons terroristes, o és que tenim al damunt un Estat depredador, lladre i tirànic.