Multa pagada

Fa pocs dies vaig pagar una multa. No sóc persona de gaires multes, jo. Potser dues o tres en més de trenta anys. Rebo la comunicació, amb la fotografia corresponent. No hi ha excusa possible. L'endemà mateix faig l'ingrés. Coincideix això amb una enquesta a la premsa en què es pregunta per les motivacions de les multes. Si no ho recordo malament, la majoria de lectors opinen de manera adversa a aquesta mena de càstigs; diuen que les multes són una forma recaptatòria i no les troben justificades. Hem de suposar que hi ha una tendència general a rebutjar qualsevol mena de pagament, entre ells els impostos, per molt que tothom sap, o hauria de saber, que una societat amb un fort pes del sector públic, amb serveis gratuïts per a tothom, es basa en una sòlida política impositiva. Tanmateix, és norma general queixar-se dels pagaments i reclamar alhora més serveis. Però, per a mi, una multa no és només un pagament, un sistema com qualsevol altre de recollir diners. La multa, el descompte de punts, la retirada del carnet, són fórmules progressives per obligar al compliment de la norma. En aquest cas, la norma és el codi de circulació. ¿Hi ha algú que pensi que no cal codi de circulació, que no cal limitar la velocitat, que no cal prohibir determinats comportaments, com ocorria en temps dels primers automòbils? I si es posen límits de velocitat, direccions o sentits prohibits, llocs on no poden fer-se avançaments, ¿no ha d'imposar-se, a qui no ho compleixi, un càstig per fer-lo rumiar una mica si ho intenta en un futur? La meva resposta resulta òbvia. Per això vaig córrer a pagar la multa. Un cop pagada, va assaltar-me un nou pensament: «Llàstima –vaig dir-me–, amb aquests diners algú menjarà marisc.» Després vaig repensar-m'hi: «No, el marisc se'l menjarà igualment encara que no pagui la multa.»