Tot esperant la mort

Quan veiem algú que, a causa de l'edat o d'una malaltia, té la mort a prop, ens preguntem com pot ser que encara li quedin ganes de viure. Penses que si fossis a la seva pell no podries resistir l'angoixa de saber que tot s'haurà acabat potser la setmana que ve, potser el mes que ve, potser durant aquest any. No entens com pot ser que accepti l'agonia i el dolor si, igualment, el temps ja se li ha escolat de les mans. Ja no té la possibilitat d'emprendre cap dels projectes amb què donem un sentit precari i postís a la vida. Ja no pot treballar, muntar un negoci, escriure un llibre, combatre una injustícia, aprendre una llengua o lluitar per la independència. Només li queda, justament, esperar la mort.

Però alhora sembla que, quan la flama del cos s'apaga, la consciència també redueix la seva percepció. Llavors la vida es centra en unes tasques simples i s'oblida de les angoixes més generals. La persona es preocupa de si té gana o no; procura protegir-se del fred, perquè sempre té fred i li cal abrigar-se i escalfar-se constantment; agraeix que li toqui la llum del sol; si alguna cosa li fa gràcia, somriu; quan parla, procura fer servir les paraules justes; i, sobretot, dorm, cada vegada dorm més per començar-se a acostumar a l'eternitat del son. La persona oscil.la entre el dolor corporal i una tranquil·litat inesperada de l'esperit. En aquesta situació, la foscor abismal es mescla amb una quotidianitat senzilla.

El dolor de l'altre és insondable. Potser l'altre pateix més del que t'imagines o potser pateix menys. Ni tan sols el dolor propi no es pot calcular. Com es pot comparar el dolor d'un amb el d'un altre? Fins i tot quan una persona gran o malalta es queixa no pots saber la magnitud del seu mal, ni com el pateix, ni si la queixa té alguna altra finalitat. Hi ha gent que es lamenta sempre i hi ha gent que no murmura mai ni un plany. Fa poc em van explicar la història d'un avi que tenia càncer des de feia un o dos anys, però que no ho havia dit a ningú. El veien més apagat i més esquiu i anava menys sovint a l'hort, però tothom ho atribuïa a l'edat. Quan l'home ja no va poder resistir més el dolor, en lloc d'anar al metge o dir-ho a la família, va agafar una corda, la va fermar a una branca d'un arbre de l'hort, amb l'altre extrem va fer una anella, es va enfilar en una cadira, es va posar la corda al coll i, finalment, va ventar una coça, potser plena de ràbia, a la cadira.