De Salt i de Medinyà

La cosa va de recuperar la sobirania o de perdre-la. De ser un poble amb tots els ets i uts o que t’arrabassin la independència aconseguida democràticament. De ser Salt o de ser Medinyà. Salt, poble mil·lenari citat el 988 quan Ermengardis llega al monestir de Sant Pere de Galligants la seva domus (església) de Santa Eugènia amb altres propietats a la vila saltenca, recupera la seva independència municipal el 3 de març de 1983. L’havia perdut l’1 de gener de 1975. Va ser una dècada farcida de lluites saltenques per tirar enrere el decret (1968) promogut pel Consell d’Estat, que havia emès un informe favorable a l’annexió; aquell Ajuntament de Salt va presentar un recurs i el Tribunal Suprem va suspendre provisionalment l’aplicació del decret, però finalment (1974) el mateix TS va dictar sentència a favor de l’annexió “definitiva”. Salt esdevenia perifèria. La recuperació de la independència de Salt s’emmarca així en el tardofranquisme, l’agonia d’un Estat autoritari, la trempera de la reinstauració de la democràcia, l’esperança que un nou país era possible, el compromís dels nous partits polítics amb els anhels dels veïns, de les primeres eleccions municipals de l’abril de 1979... i en la insistència dels saltencs per caminar lliurement cap al futur.

Medinyà, també mil·lenari (la primera vegada que surt citat als “papers” és amb una butlla justament del 1017), no ha tingut la mateixa sort. El 1972 va ser l’any en què aquest petit municipi –també del Gironès, però empordanès– va ser agregat via decret al poble de Sant Julià de Ramis. Aquesta diferència de tres anys entre les dates d’ambdues annexions i la diferència de pes demogràfic i la ubicació geogràfica van jugar en contra de la recuperació de la independència dels medinyanencs fins al 2015, quan li va ser retornada la sobirania i es va convertir així en el 948è municipi català, un dels 712 en què l’alcalde va ser citat a declarar per col·laboració amb l’1-O, i el 222è municipi independent de la demarcació de gironina.

El Parlament avalava aquesta decisió per la qual han lluitat els veïns i veïnes amb la complicitat dels conveïns de Sant Julià. Tot se n’ha anat en orris. L’Estat va plantejar recurs contra l’acord davant del Tribunal Constitucional i aquest el va estimar (malaguanyat bonic verb!) l’octubre passat, dotze dies més tard de la data del referèndum per la república que va començar a rebre pals precisament al pavelló de Sant Julià. El 155 ha rematat –de moment– la independència.