Tribuna
Els valents de veritat
“Has claudicat”, “t’has rendit”, “el que proposes és cedir al 155 i si ho fem ens aniquilaran com a poble”. Aquest és el reguitzell d’arguments (i molts de pitjors) que rep qualsevol que plantegi que si no és per fer una ruptura democràtica real i efectiva (i crec que ni tenim la força ni el suport intern per fer-ho) no es podrà votar com a president de la Generalitat Carles Puigdemont. Tant oferir una resistència a l’Estat de forma oberta com resistir el setge per intentar acumular forces són dos escenaris molt dolents, i no entraré ara en les mancances de cadascun d’ells. El que sí que vull trencar és la fal·làcia argumental que el segon escenari signifiqui claudicar i rendir-te. Cap moviment polític va de victòria política en victòria política fins a la victòria final. Tots han patit derrotes i passes enrere i no s’han rendit.
No m’agrada anar al debat sobre qui és més valent, qui té més esperit de lluita, qui està disposat a més per aconseguir un objectiu polític, però ja que alguns han portat aquest debat a aquest nivell, per un moment jo també m’arrossegaré per aquesta via argumental. Pot semblar molt més valent i amb ganes de lluita qui ara fa comentaris abraonats. En canvi crec més valent qui reconeix la situació real en la qual estem, qui ha fet el dol de què van significar les decisions que es van prendre el 27 d’octubre, qui assumeix els costos emocionals de tenir amics i líders a la presó i a l’exili.
Cal molta valentia i honestedat interior per assumir que cap cop d’efecte ni pla mestre resoldrà la situació. Hi ha més compromís en qui sabent això encara vol lluitar assumint la situació de setge a la qual ens sotmetrà l’Estat espanyol. No sé si es pot titllar de menys independentista a qui fa seu que hem tingut baixes, que hi ha una primera línia que ara està cremada i tard o d’hora acabarà imputada, i que si no podem fer ara la ruptura democràtica, plantejar el seu relleu.
a Part de l’independentisme li és nou participar d’un moviment dissident i no està tan acostumat com d’altres als costos que té aquesta dissidència i li costa molt assumir pagar-los. Tenim quatre presos polítics, unes dotzenes d’encausats i cinc persones a l’exili. Però només les vagues generals del 2012 van acabar amb 300 sindicalistes detinguts, alguns durant mesos, com a presos polítics preventius i per molt menys del que van fer els Jordis. Un altre exemple, el moviment d’insubmissió va tenir milers de presos: no va poder resistir-se a l’aparell judicial i legal de l’Estat i sense claudicar al final van guanyar. Quan lluites contra un estat en batalles asimètriques i no pots fer la ruptura democràtica per manca de forces, qualsevol estratègia que signifiqui mantenir la lluita de la millor manera que pots en cada moment no és cap rendició. Es troben més a prop de claudicar aquells que diuen que o la victòria l’aconseguim ara o ja no tenim res a fer.