L’evasió

Els llibres més pròpiament d’evasió que tinc a casa són els de la col·lecció de “lladres i serenos” La Cua de Palla. Tinc tots els que van sortir mentre Manuel de Pedrolo la va dirigir, i pinten una franja groga molt bonica en la meva, diguem-ne, biblioteca. Entre el pare i jo en vam comprar uns quants a mesura que s’anaven publicant i més tard un parent que va haver de buidar la casa em va ajudar a completar-los. La col·lecció es va interrompre perquè va acabar sent un negoci ruïnós per a Edicions 62. Anys més tard, mort Pedrolo, es va reprendre, però em vaig abstenir de ser-ne client. L’“evasió” en aquell moment em venia a contrapel o tenia altres “evasions”. Ara he tornat a agafar els antics llibres de La Cua de Palla. Alguns els tenia presents; d’altres no els recordava; uns altres potser no els havia llegit. Pedrolo, que deia que ell vivia com si Catalunya fos independent, va fundar La Cua de Palla per “normalitzar” la producció editorial en català. Dashiell Hammet, John Le Carré, George Simenon o Patricia Highsmith també podien expressar-se en l’idioma de Fabra. Fabra i Pedrolo són motiu de commemoracions, aquest 2018.

Fa uns dies Valèria Gaillard entrevistava en aquest diari Albert Jané, lingüista, antic director de Cavall Fort i traductor genial dels Barrufets. Dedicava paraules poc amables a les traduccions de La Cua de Palla. No és nou, altres les han lamentades: l’ús del “vós” entre els delinqüents i els policies, la insistència en el “llur”, les paraules cultes per referir-se a les coses més quotidianes, la conjugació verbal que no fa servir ningú... Sembla que en comptes de traduir Le Carré tradueixin Tolstoi. Tot això és cert i fa que els llibres perdin autenticitat, però la veritat és que un cop entro en la convenció tant me fa. Tinc, també per casa, una traducció de llavors de Tendra és la nit de Francis Scott Fitzgerald. No s’entén res, ja des del primer paràgraf. Els llibres de La Cua de Palla s’entenen de dalt a baix perquè els traductors dominaven l’idioma original. Potser massa i tot. També tinc la traducció recent d’un Maigret en castellà. A mig llibre es nota que el traductor ha caigut en la trampa de l’aparent senzillesa del francès de Simenon: atrapat en les dobles negacions, arriba a explicar el contrari de l’original. A La Cua de Palla això no passa mai.

Però la pregunta que em faig és: per què reincideixo en els llibres de La Cua de Palla, que durant anys només han servit per fer bonic a la meva llibreria? Quan els adquiria, als anys seixanta i setanta, em feien “evadir” de les incomoditats del franquisme. Llegir-los ara, quan la Catalunya independent de Pedrolo, i la nostra, rep bastonades per tots cantons i cada dia ens ofereix un disgust, em porta a conclusions funestes.