La Caja Madrid radial com a símptoma

A l'hora d'escriure aquest comentari, segurament Rodrigo Rato ja hauria pres possessió del càrrec de president de Caja Madrid. Ell que en l'època que va ser ministre es va referir als executius de les caixes amb el despectiu nom de «funcionaris», resulta, doncs que ara s'incorpora a la casta a la qual llavors va referir-se amb menyspreu. Probablement va utilitzar aquesta expressió perquè estava horroritzat per la proposta del titular de «la Caixa» de privatitzar l'entitat i cedir-ne el control a la fundació que també dominava la mateixa camarilla.

Posteriorment, va ser Pizarro qui amb un to semblant d'arrogància i altivesa va proclamar en plena batalla de l'opa d'Endesa que ell no acceptaria mai ser empleat de «la Caixa». El desenllaç ja el recorden els lectors. Va fracassar l'intent Pizarro-PP de lliurar la gran elèctrica a l'EON alemanya d'un land social demòcrata i, mentrestant, Zapatero, en un curiós chassé croise a la inversa, va pactar amb la dreta de Berlusconi la cessió del negoci Entrecanales-Acciona-PSOE a la italiana ENEL.

Amb el pas del temps, però, la gent evoluciona i tots dos, tant Rato com Pizarro, van postular-se com a candidats a la presidència d'aquesta pedra angular del capitalisme madrileny que és la Caja de la Capital. Ja abans, Rato no havia declinat l'oferta dels dos opípars sous que fins a l'últim minut ha estat cobrant de «la Caixa» i de la seva holding Criteria com a assessor. Tampoc que no considerava incompatible el fet d'estar igual de ben retribuït pels competidors Banc de Santander i la Lazard.

El nou i flamant president Rato substitueix Miguel Blesa, un íntim col·lega de José María Aznar durant la seva breu etapa d'inspector d'Hisenda en un territori on no hi ha gaire precedents d'aixecar actes per combatre el frau fiscal. En tot cas, en virtut del mètode de selecció del concurs restringit entre companys de pupitre i de funcionariat, Blesa va ser entronitzat a la presidència de Caja Madrid ara fa tretze anys i mig.

Comparat amb Europa, és una eternitat. Allà es considera que més de sis anys és una barbaritat i que, per higiene, els càrrecs màxims s'han de renovar sense perpetuar-se per tal d'evitar vicis de gestió i nocions patrimonials de la posició de poder. En canvi, comparat amb Barcelona, on els gestors s'han reproduït per cooptació, rotació i endogàmia des dels seus orígens franquistes, tretze anys són ben poca cosa. Blesa haurà de renunciar probablement a les places de conseller en empreses participades (la gran bicoca dels caixers), com ara, per exemple, Iberia, Mapfre, Realia i potser també FCC. Se'n va amb la taca que una empresa com Martinsa-Fadesa, que tothom veia situada in articulo mortis ara ja veu en fallida, i això representa un punt de morositat. En aquella decisió, els observadors consideren que es va deixar manipular pel seu home de confiança, Carlos Vela, que, després de convèncer-lo de concedir el crèdit actualment irrecuperable, va entrar com a conseller delegat a la immobiliària just una setmana abans del concurs de creditors.

Per si de cas colava, Vela es va reincorporar a la holding Cibeles de la Caja, però finalment va entendre que li convenia dimitir. A «la Caixa» també hi hagué un crèdit igual de 1.000 milions d'euros a Martinsa, però si hi havia algun Vela o alguna cosa semblant pel mig no s'ha pogut aclarir. Això sí, l'error i la imprudència van ser de la mateixa magnitud (equivalent a 2 anys d'obra social) sense que ningú hagi entonat el mea culpa, dimitit o presentat disculpes.

Una altre episodi desastrós és el crèdit al president de la CEOE, Diaz Ferrán, impagat al venciment i garantit in extremis amb unes accions que ja estaven pignorades al Banesto. Cosa que no impedeix que el responsable continuï com a conseller de la Caja com si no hagués passat res. Per cert, no hauria d'estar prohibit que les caixes concedissin crèdits als seus consellers i directius i, si en cas excepcional estiguessin justificats, no s'haurien de fer públics en ares a la transparència? Hi ha també les compres d'accions de SOS-Cuétara o Mecalux. Però el més inquietant és que després de l'ensulsiada de Martinsa, els bancs i les caixes no es poden tornar a permetre forats d'aquestes proporcions. Es veuen, doncs, obligats a adquirir actius tòxics, ja que la suspensió de pagaments seria pitjor. Viurem, per tant, durant els propers mesos uns venciments molt desequilibrats. Sobre les caixes que Francisco Pascual en deia mercados, segons la memòria de la CECA, només una part insignificant del que paguen als clients va a obra social que, en total, suma 2.058 milions, gairebé la mateixa xifra de polítics col·locats a les caixes, que són 2.087. En resum, que la caritat ben entesa i les col·locacions comencen per un mateix.