Nenes i nens protagonistes

Ni de menut m’agradaven els nens de pel·lícula. Em va tocar patir Joselito, el de la voz de oro. Em feia urticària la jove Rocío Dúrcal, i Marisol em va agradar molt més quan va créixer. A la versió que em va tocar d’Oliver Twist, el nen semblava excessivament angelical al costat de la colla de sapastres que tenia com a companys i se’m feia inaguantable l’histrionisme de Macaulay Culkin, que hauria hagut de quedar-se tancat a casa per sempre. Fent història, mai vaig diferenciar el Mickey Rooney, nen prodigi, del Mickey Rooney, prodigi de jove, madur i vell.

Però la meva percepció ha canviat gràcies a Carla Simón. A més del seu talent, una de les claus del recorregut brillant de premis de la directora per la seva opera prima Estiu 1993 és la poca capacitat del cinema de fer històries en què els nens i nenes siguin mínimament infants i no projeccions escurçades dels adults. Al cinema, els nens i nenes canten i ballen com els grans i fan riure, plorar i entendrir-se. però mai fan pensar. Si més no per posar-nos en el pensament dels menuts. Els nens es tracten cinematogràficament com a pell, però mai com a cervell. Simón ha fet un film en què el discurs està fonamentat en la dificultat que tenen els nens per entendre la seva desubicació en el món. I de l’abisme que pot haver-hi entre el món dels grans i el dels petits. La directora ha posat el pes de la pel·lícula en Frida (Laia Artigas) que condueix tota la pel·lícula pel camí de la recerca de respostes. És difícil entendre la mort de la mare, i encara més si ho ha fet a conseqüència de la sida. El 1993, ni tan sols els grans ho entenien, com es comprova a l’escena de la carnisseria. Frida, com fan tots els infants, crida l’atenció implorant a la Mare de Déu, però ni cas; s’acarnissa amb la cosina, a qui estima; i juga a ser adulta, però no troba resposta. L’amor finalment li fa entendre què li ha passat. Un final intel·ligent que valora la intel·ligència de l’espectador. Pell i cervell.