Vuits i nous
Més escultures
Més escultures. Si ahir els parlava de la fantàstica retrospectiva de Manel Cusachs a la Fundació Iluro de Mataró, avui ho haig de fer de l’exposició de la mateixa disciplina que el col·leccionista Lluís Bassat va inaugurar divendres a la Nau Gaudí, també de Mataró. Per ordre alfabètic, i deixant-me’n: Sergi Aguilar, Alfaro, Eusebi Arnau, Arranz Bravo, Berrocal, Joan Brossa, Chillida, Clavé, Corberó, Fenosa, Gargallo, Juli González, Manolo, Fernand Léger, Marcel Martí, Medina Campeny, Miró, Enric Monjo, Henry Moore, Aurèlia Muñoz, Oteiza, Perecoll, Rebull, Subirachs, Moisès Villèlia... Mai a Mataró no havíem vist una cosa així.
A Subirachs, autor del famós i vistent conjunt escultòric de la Sagrada Família, li hauria fet gràcia retrobar-se amb Gaudí: la Nau de Mataró és la primera obra de l’arquitecte. Subirachs sempre deia que se sentia espiritualment unit a Gaudí perquè havia nascut nou mesos justos després de ser aquell atropellat pel tramvia. Villèlia: no havia nascut a Mataró però s’hi va formar. Quan era un pelat demanava diners per comprar material per fer escultures al germà de l’amic que l’acollia a casa seva. Un dia aquest germà, cansat, li va suggerir d’esculpir el mànec d’una escombra. Llavors els mànecs de les escombres eren de canya. Per donar satisfacció a la momentània gasiveria del seu primer “mecenes”, Villèlia va treballar la canya d’una escombra trobada a la cuina. Ell mateix es va sorprendre del resultat. Va adoptar el bambú, i des de llavors és conegut al món per “l’escultor de les canyes”. Medina Campeny: la primera exposició d’una obra seva, la va fer a Mataró, fa moltíssims anys: un ferro estilitzat que no feia preveure les escultures massisses que els milionaris del Estats Units es rifen.
Algú m’informa que hi ha robots que fan escultures. A la seva exposició, Cusachs en té una, de granit, que respon a aquesta tècnica. Una màquina escaneja l’obra de l’escultor, i les mans articulades del robot agafen el martell, l’escarpra, el cisell i el disc d’afinar i la reprodueixen a l’escala que sigui i tantes vegades com es vulgui, com si fos un cotxe de la Seat. S’ha d’oferir al robot el bloc de marbre, de granit o de fusta, és clar. De moment no produeix bronzes, que volen una altra tècnica. De moment. Pregunto: “I si per fer un retrat o una figura s’escaneja directament el model sense la intermediació de l’escultor?” “Si es vol estil personal, sempre serà necessari l’escultor.” L’observació tranquil·litza una mica els escultors, els espectadors i els col·leccionistes. Però: i si, al robot, se li acaba poder indicar que ha de treballar a l’estil Cusachs, Villèlia, Subirachs, Henry Moore o Miquel Àngel? Havia entrat a veure retrospectives, i surto atribolat i també encuriosit pel futur.