El fugitiu Puigdemont

Tot i que va ser fa quatre dies, la brutalitat de tot el que ha passat des de llavors fa que sembli que parlem de la prehistòria. Com deia, fa quatre dies, el 27 d’octubre passat, un divendres, el Parlament va proclamar la República. Aquell mateix dia, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va anunciar que calia preparar-se per mantenir el país des de la pau, el civisme i la dignitat. El dia 28 se’l va veure per Girona. I el dia 30, dilluns, es va saber que era a Brussel·les, on hi hauria arribat entre dissabte a la nit i diumenge. Aquell mateix dilluns, el llavors fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, va presentar una querella per rebel·lió, sedició i malversació de fons contra ell i la resta del govern. Encara no 24 hores després, l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem acceptaven a tràmit les querelles i els citaven tots a Madrid. El dia 2, sis dies després de la declaració, la jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela empresonava tots els membres del govern que s’havien quedat a Catalunya. El dia 3 cursava una ordre de detenció contra Puigdemont i els consellers que són a Bèlgica, els quals s’havien ofert a declarar des d’allà. El diumenge dia 5, el president i els consellers es lliuraven, voluntàriament, a la justícia belga. Després de declarar, el jutge belga, que no es va passar l’estona jugant amb el mòbil, els deixava en llibertat i els donava fins al dia 4 de desembre per preparar la seva defensa. Als consellers empresonats se’ls havien donat hores. Després d’escoltar les parts el dia 4, el jutge belga anunciava que fallaria el dia 14 de desembre. Però, en un gir inesperat, el jutge del Suprem que havia assumit la causa contra ell, els consellers i el Jordis, Pablo Llarena, retirava l’euroordre.

Aquest exercici de memòria és només per desmentir una de les mentides del relat unionista: Puigdemont no va fugir, ja que quan va marxar del país no hi havia cap causa contra ell, ja que es va lliurar a la justícia belga i ja que l’espanyola va renunciar a l’extradició. Com en el cas de la violència, de la fractura social, de l’adoctrinament escolar i tants altres, un relat ple de mentides construït gràcies a la força d’un Estat que controla, fins i tot, l’a por ellos mediàtic.