La veu de Puigdemont

Els que diuen que Carles Puigdemont vol ser investit president per motius d’ambició personal que deixen al marge els interessos de Catalunya, hi poden insistir tant com vulguin però ni diuen la veritat ni coneixen el personatge.

El govern de la Generalitat que, segons sembla, s’acabarà constituint serà, ens agradi o no, un govern que regirà una autonomia. Amb l’esperit republicà que es vulgui, però una autonomia. El Tribunal Constitucional i totes les pressions i repressions de l’estat no admeten una alternativa. De cara enfora, aquesta Catalunya replegada deixarà de tenir la rellevància de què ha gaudit en els últims mesos, quan ha obtingut l’interès de la premsa del món i ha estat observada amb inquietud, simpatia o curiositat. Ens queda Puigdemont. Li hem de trobar, vol ell trobar-lo, un càrrec altament rellevant perquè des de l’exili on el retindran sigui reconeguda la seva autoritat i pugui representar el país on vagi o des d’on resideixi. No el país sotmès sinó el que no es resigna a ser-ho, el que va votar en el referèndum del primer d’octubre i en les eleccions de desembre que ens han conduït a la situació actual. President? President. Una altra fórmula? La que sigui més oportuna. Per això, suposo, es dilaten tant les decisions. Tot ho suposo. Com que no diuen res clar, i potser va bé que sigui així, afloren les suposicions.

Els que van saber l’existència de Tarradellas el dia que el president exiliat va pujar al balcó del Palau són ara els que més l’admiren. Tarradellas era un exiliat que només coneixien els que l’anaven a veure a la ruralia francesa i uns quants informats. La seva projecció internacional era nul·la. Puigdemont, en canvi, ha acumulat un capital del qual ni ell ni nosaltres podem prescindir. Els actuals tarradellistes el volen políticament aniquilar. Bon senyal, senyal d’eficiència interior i exterior que deixa en evidència l’Estat. Franco quedava en evidència ell solet. No li calia Tarradellas com ens cal Puigdemont.

Però per comprensibles que siguin, les dilacions s’han d’acabar. Hi ha d’haver un govern com més aviat millor. No és que jo cregui que l’article 155 serà, amb la seva constitució, automàticament desactivat. Hi han agafat afició i el seguiran aplicant d’una manera o altra, també per culpa del nostre mal cap, ja ho he dit altres vegades. Sóc crític amb els meus. Deixem-ho. Som al ball i hem de ballar. Ara l’objectiu és la immersió lingüística. O la clausura de TV3. El govern de Felipe González va voler tancar el Canal 33. Pujol va respondre: “Que enviïn la Guàrdia Civil, si s’atreveixen”. Ara s’atrevirien. Però amb un govern efectiu ens sabrem defensar millor de les invectives. Almenys tindrem veu, propagada i ampliada per Puigdemont.