La paradoxa del camí

Ha vingut en Jordi Llavina a presentar Ermita. Ja els en vaig parlar quan va sortir: mil quatre-cents octosíl·labs que expliquen la seva ascensió, a tors nu, a Sant Pere del Puig, elevació coronada amb una esglesiola del terme de la Selva del Camp. És una excursió amb excursos: Llavina descriu el paisatge, però també s’enfila pels arbres de la memòria: ell de jove fent el mateix itinerari, l’ofici d’escriure, el pas del temps, la religió, la família, l’amor, els fills, la vida, la mort... Llavina farà ara cinquanta anys. Com que és molt vital i ha cultivat a fons la joventut i no se’n vol desprendre, troba que és una edat que fa respecte i se la mira amb aprensió. Mil quatre-cents versos, són pocs o són molts? Segons com es miri es queda curt. Podrien ser infinits...

Va confiar la presentació a Ramon Bassas i Joan Safont, que ho van fer molt bé. Homes més o menys de la seva edat –en Safont bastant més jove– coneguts, segons van dir, a través de les xarxes. En Llavina hi manté un blog literari. Haig de confessar que m’havia pensat que em demanaria que fos jo qui li fes la presentació. Però en Llavina i jo ens coneixem de forma presencial –trobades al London Bar, a Gelida, a Vilafranca del Penedès, a l’Espluga de Francolí...– i això avui en dia té menys força amical o comunicativa que el Facebook. No passa res, és clar: ja va bé que el “jove” Llavina, i no diguem jo, donem pas al pa tendre.

M’havia arribat a preparar la presentació. Al Quixot, novel·la itinerant, Sancho es pregunta si Adam va ser el primer a gratar-se el cap com ho fa ell. Li responen que també va ser el primer dels cuiners, dels arquitectes... Més tard, Jorge Luis Borges reprèn l’enumeració i diu que també va ser el primer arqueòleg. Amb poca feina, afegeix, perquè només tenia sis dies per investigar. Borges devia tenir un mal dia. El comentari no és digne de qui va fer de la paradoxa d’Aquil·les i la tortuga una constant de la seva obra. Quan Adam hagi estudiat el primer dia de la creació, ell mateix ja es trobarà en el dia vuit. O en el nou o el deu, si hi ha entrat a fons. No atraparà mai la tortuga. Situem-nos ara en el camí de Jordi Llavina (“un camí, quina cosa més curta de dir / un camí, quina cosa més llarga de seguir”, deia el seu admirat Sagarra). Com més anys acumulem, més camí com el que Llavina ens proposa tenim al davant: més evocacions i reflexions ens queden per fer abans d’arribar a l’ermita. El camí no s’escurça amb l’edat, sinó que es dilata. Hi ha camí per córrer a condició d’haver-ne corregut. Als vint anys queda menys camí que als cinquanta. Només la mort el barra, però un segon abans de morir és quan el camí físic per emprendre és o seria el més llarg.

“M’agrada, això que dius.” D’alguna manera ens hem de consolar, Jordi.