Dues-centes setmanes

Així que passin vuit dies –diumenge vinent– es compliran dues-centes setmanes que el sacerdot Jaume Reixach escriu una reflexió setmanal sobre qüestions de fe, d’Església, de comunitat cristiana i –també– de política, en el sentit cristià del terme. Redacta puntualment unes pàgines, que uns feligresos de la parròquia de Riells, d’on Reixach era rector, cuiden de trametre per internet a les persones que estiguin interessades a rebre-ho ([email protected]). Avui diumenge rebré el número 199, i ja estem a la llinda dels dos-cents. Suposa un esforç de contacte mantingut durant gairebé quatre anys, setmana rere setmana, malgrat les circumstàncies que l’han envoltat.

A títol breu de recordatori, direm que en Jaume es va veure immers en una qüestió penal en què ell no va tenir art ni part, ni va ser investigat ni molt menys condemnat. Però el bisbe de Girona va considerar que es donaven circumstàncies pròpies d’escandalitzar i li va instruir una causa eclesial, que ha passat per moltes vicissituds, i que ha evidenciat que el poder sempre és més fort. Reixach va ser obligat a separar-se de la parròquia, dels seus feligresos, a no publicar en els mitjans de comunicació, i fins i tot a no celebrar en públic la santa missa. Molts antics companys seus el premiaren amb el seu silenci –no fos cas que...– i només un grup de creients de Riells han continuat donant-li conhort, ajuda i difusió, amb un gest molt lloable.

M’he llegit la majoria dels 199 escrits que m’han tramès per internet. Els guardo impresos en paper, per repassar-los. En una valoració global, només amb els pobres coneixements que hom pot tenir de la fe i de l’Església Catòlica, el resultat és molt positiu ja que dona pautes marcades de quin pot ser el comportament d’un creient que a més, és català, i compromès amb la humanitat. Per altra part, demostra uns coneixements de teologia, de la història –real– de l’Església, de l’anàlisi de la trajectòria dels diferents papes de Roma, i sobretot, del sentit personal que dona a l’existència: “Vaig entrar al seminari per servir, amb desig d’estudiar i aprendre. Aprendre sobretot a discernir el que hem de creure i el que ens volen fer creure. Aprendre de tothom és el camí, que hem de seguir sense treva ni descans. Aprendre és un camí que no té fi; l’han seguit igual savis i sants... Avui estic segur que el meu destí el vau marcar vosaltres i els lectors, les persones que han confiat en mi, m’han canviat l’escala de valors. Per què és cristià un samarità? Pel valor que té saber ser humà. I què cal esperar d’un capellà, si no que sigui un bon samarità? Des que Déu es feu home i s’encarnà, tot allò que és humà és cristià.” Fragment d’un seu escrit, no publicat.