Desenganys

No sé si queden éssers humans que no hagin experimentat el sentiment de desengany. Potser n’hi ha algun. El desengany es manifesta en l’esfera pública i la privada. Sovint amb efecte de vasos comunicants. Un cas ben curiós és el que s’explica al llibre sobre Donald Trump, Foc i fúria, ara ja traduït en castellà. Segons l’autor, Trump va prometre solemnement a la seva esposa, Melania, que no guanyaria de cap manera les eleccions. Per donar-li garanties li va assegurar que els seus eren una colla d’idiotes (com ell mateix, afegiria jo respectuosament) i que només calia aguantar fins al dia de les eleccions perquè només es tractava d’afavorir els seus negocis (i el seu narcisisme, afegiria jo respectuosament). Les coses van anar com van anar i en unes poques hores van haver d’assumir que Trump seria president. A la Melania encara no li ha marxat la cara de disgust que li va provocar la falsa promesa del marit. Desengany. I els desenganys s’han de gestionar. Aquesta setmana he sentit el president Mas intentant tranquil·litzar la bona gent que es pot haver sentit enganyada vista la mera teatralitat dels fets d’octubre del 17. Deia el president que no s’havien dit mentides, que es va tractar només de “les exageracions pròpies del discurs polític”. Ah, bé, d’acord. La qüestió és que venim d’un segle XX on els ismes han mobilitzat milions de persones que, després, van haver de digerir com les expectatives esdevenien decepcions i com els impulsos més generosos es transformaven en els instints més criminals. Les turbulències col·lectives s’acaben traduint en tragèdies personals. L’art permet explorar aquestes qüestions. Tenim la sort de tenir en cartellera, ara mateix, dues obres magnífiques que analitzen les tensions entre veu pública i veu privada. Una és el muntatge de La Perla 29, a la biblioteca de Catalunya, Sopa de pollastre amb ordi (seria un descuit perdre-se-la), i l’altre als cinemes, The Party, una extraordinària reflexió en la millor tradició de la comèdia negra.