La paciència té un límit

En un moment de la passada legislatura, quan s’encarava la recta final cap al referèndum, Puigdemont va ser contundent i va demanar –gairebé exigir– que, si els dirigents independentistes feien un pas endavant, la gent hi havia de ser al darrere. No es podran queixar, fins ara, els partits independentistes, del suport popular que han tingut. Més enllà de tenir una fe incondicional vers els líders polítics, els ciutadans han arribat a posar el seu cos per defensar les urnes, sofrint la violència de la policia espanyola. La paciència ha estat infinita. No es va executar la proclamació de la República. I la gent va respondre. Es van convocar eleccions autonòmiques. I la gent va respondre. Fa més de dos mesos que estem sense govern, en espera d’unes negociacions eternes, amb discrepàncies públiques en moltes ocasions incomprensibles. I la gent fins ara ha respost. Però la paciència sempre té un límit. La decisió de la CUP de no acceptar Jordi Sànchez com a candidat a la presidència de la Generalitat, els moviments tàctics d’ERC i l’immobilisme de Junts per Catalunya comencen a fer pujar la mosca al nas a la base social del sobiranisme. No sé si realment els líders polítics independentistes s’adonen que ja només els connecta un petit fil amb la ciutadania. Tant de bo la situació es redreci ràpidament i tot plegat quedi en només una anècdota –una altra!–. Si no és així, les conseqüències poden ser irreparables.