Una prova de força

Avui no és 8 de març. Però podem parlar de dones, oi? Perquè la lliçó que ens va quedar clar a tots i totes és que la reivindicació de la igualtat entre sexes no s’ha de quedar només en un dia. No va ser només una lliçó teòrica, no? Doncs parlem de dones. La discriminació està detectada i quantificada. Sabem què passa, on passa i quan passa. La radiografia està feta des de fa molt de temps. I l’evolució és lenta, lentíssima. Es fan passes endavant, però el trajecte s’albira encara molt llarg. Però la jornada del passat 8 de març va significar un abans i un després. Per primera vegada, i de manera massiva, les dones es van aturar. La mobilització va ser un èxit rotund. Dones de tots els àmbits van donar suport explícit a la mobilització. I, per primera vegada, el sector femení va prendre el carrer. De què va servir?, es preguntaran. De molt. A curt termini no detectaran un gir copernicà, ni de bon tros. La societat –la que dirigeixen els homes– necessita els seus tempos –que, sí, hi estem d’acord, són excessivament lents–. Però la vaga general feminista de dijous passat ha estat un crit d’atenció i una prova de força. S’ha demostrat el poder de mobilització que tenen les dones. I és molt potent. Només cal veure les imatges multitudinàries d’arreu del país. El moviment feminista, sovint estigmatitzat, s’ha revalorat. Aquest ha estat només un capítol. En vindran més. Com a mínim, dijous es detectava que n’hi havia ganes.