Jordi Cuixart

Vagi per endavant la meva enhorabona a Quim Monzó, 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

I és que he rebut, fa molt pocs dies, una carta autògrafa de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, enviada des de l’ominós Soto del Real, on ningú sap què hi fa, ni quins càrrecs té, ni quina sentència. Tot plegat, una ignomínia.

En aquesta carta, Cuixart diu:

“Estimadíssima Isabel-Clara, Neruda deia: podran tallar les flors però no podran aturar la primavera.

”En aquell lliurament del Premi d’Honor ens deies: Sapere Aude! Ho recordo molt.

”Com aquell dinar amb en Sanchis, en Partal i tots dos anaven amunt i avall de Joan Fuster a la Muriel en un tres i no res. Els Països Catalans!

”Fou un honor tan gran per a mi acompanyar-te a l’escenari per recollir el teu Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

”Ens sabem rics de tendresa i coratge; el poble que també som tu i jo.

”Amb tot l’amor del món, Jordi Cuixart”.

És tan emocionant que he hagut de recórrer als meus amics els estoics, per resistir-ho. Imagino que el mateix greuge li sap a Cuixart per no haver acompanyat Monzó al lliurament del Premi.

En aquesta carta puc calibrar la tendresa, però també la injustícia de què és objecte un home pacífic, que ens comminava a no retornar-nos si ens ofenien i que cridava ara i adés pau, sobretot pau. Que sigui a la presó és un enigma jurídic però sobretot humanístic.

La cultura catalana, que ha passat tants sotracs, tants embats, tants atacs, encara respira. No té la millor salut del món, però déu n’hi do. I a sobre estan sorgint unes generacions molt vàlides d’escriptors i d’escriptores que ens fan pensar que, al capdavall, no hem perdut el temps.

Gràcies, Cuixart. Gràcies a tots els qui han posat un granet de sorra o un pedrot d’enormes dimensions en això que maldem per alliberar, que és una llengua, un poble i una cultura. Malgrat els fanàtics i els qui encara no s’han assabentat que “en Flandes se ha puesto el sol”.