El primer cop

Què hi ha en un petó? Hi ha el tacte de les llengües i els llavis, hi ha el líquid de la saliva, hi ha l'alè de les nostres respiracions. La primera vegada que vaig fer un petó, vaig acabar rentant-me les dents tres cops. D'esquerra a dreta. Amunt i avall. Amb força. Massa desig retardat. Massa passió acumulada. Massa imaginació, també. Què em devia pensar que havíem fet? El món continuava girant, em feia l'efecte que girava, però cap al cantó més amable. A ella no la vaig tornar a veure mai més. Fals. La vaig veure un cop. Tres dies, set hores i dotze minuts més tard. Vaig córrer a amagar-me en un portal perquè era de dia i perquè no volia que em veiés tal com era. Res de l'altre món, jo: tirant a baix, la boca massa petita, sempre un o dos o més grans a la cara que em traïen. Com em devia pensar que m'havia vist? Però la pregunta era sempre una altra: on s'han de posar les mans mentre es fa un petó? A les espatlles? Entre els cabells? Al clatell? Vaig parlar-ne amb en Barrull. El prestigi d'haver lligat més que cap altre. «Es posa la mà esquerra a la seva esquena i es va baixant la mà dreta fins que es troba la tira dels sostenidors». «I després?» Però després era quasi una obra d'enginyeria. S'havia d'arribar a prop del cul, s'havia d'aixecar la camisa suaument, s'havia de pujar la mà per la seva esquena fins que es tornava a trobar la tira dels sostenidors. «A vegades, descordar el clic costa molt. De tota manera, la primera vegada elles mai no es deixen.» Eren com ara els del PSC amb tot això del dret a decidir. El primer cop, impossible. El segon cop, els costarà menys. Al final, s'hi afegiran. I assumiran que el món continuarà girant com si res. Tot normal, quan es fa allò que es decideix lliurement. Homes i dones i estats com qualsevol altre.