Cinc mesos

No som una soci­e­tat espe­ci­al­ment mobi­lit­zada. No ho érem abans, quan només sortíem a rei­vin­di­car fes­ti­va­ment l’Onze de Setem­bre, ni ho som ara a pesar del màsters en mobi­lit­za­ci­ons que hem cur­sat els últims dos anys i mig arran del procés sobi­ra­nista. Sí que és cert que els car­rers són més nos­tres que mai perquè a banda de fer-los ser­vir per cir­cu­lar, anar a com­prar, pas­se­jar amb la família o córrer cur­ses de tota mena, els últims temps els hem fet ser­vir tot sovint per rei­vin­di­car els nos­tres drets naci­o­nals, per pro­tes­tar con­tra deci­si­ons judi­ci­als que ens sem­blen injus­tes, per soli­da­rit­zar-nos amb con­ciu­ta­dans per­ju­di­cats per aques­tes deci­si­ons, per votar en elec­ci­ons legals però il·legítimes i referèndums legítims però il·lega­lit­zats –per cert totes i tots amb el mateix resul­tat–, per rebre cops de porra dels que feia 40 anys que no rebíem, per atu­rar el país en pro­testa per la violència poli­cial con­tra ciu­ta­dans pacífics, per fer cos­tat al Par­la­ment en dies històrics, per con­dem­nar l’abo­lició de l’auto­go­vern, per recla­mar la lli­ber­tat dels pre­sos polítics... o, com avui, per defen­sar l’escola del país. Ja ho veiem, ja, que la mobi­lit­zació dels ciu­ta­dans no és garan­tia que s’arre­gli res, quan el que hi ha al davant és un estat que no vol can­viar, que de les seves misèries en fa con­de­co­ra­ci­ons i amb la immensa majo­ria de la ciu­ta­da­nia desin­for­mada, nar­co­tit­zada i incapaç de reconèixer les bar­ra­bas­sa­des del seu estat ni tenint-les davant del nas. “Els cata­lans estan sols”, diu l’escrip­tor gallec Suso de Toro. I els espa­nyols, cecs, podria afe­gir. I així el res­cat dels bancs, i el des­falc del fons de les pen­si­ons, i la bru­ta­li­tat de l’1-O, i un 155 versió xec en blanc, i la repressió, i la reta­llada bru­tal de la lli­ber­tat d’expressió, i el doble raser judi­cial i poli­cial, i la per­se­cució d’uns polítics cata­lans que poden fer vida nor­mal a Europa menys a Espa­nya, i les des­ti­tu­ci­ons de cònsols i les pres­si­ons a ambai­xa­dors, i així també l’empre­so­na­ment de paci­fis­tes com Jordi Cui­xart i Jordi Sánchez per “opo­sar-se amb violència a una acció poli­cial”... Ahir es com­plien cinc mesos que hi són. I hem tor­nat a tre­pit­jar el car­rer per exi­gir la seva lli­ber­tat. Com també fa Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal. I tan­ma­teix no puc evi­tar pre­gun­tar-me si fem prou.