Síndrome belga

Un observador atent, i extern, de la realitat catalana es deu endur la sensació de bloqueig i enrocament que molts catalans també experimentem. Des d’aquí, però, hem sumat a la permanent indignació pels abusos de poder i per les arbitrarietats institucionals i judicials la necessària pell morta per suportar la situació. Alguns amb l’escepticisme radical, d’altres amb l’activisme espasmòdic, tots amb la més absoluta de les contradiccions entre les esperances dibuixades i les frustracions intuïdes.

Fent de necessitat virtut hem assumit com un fet que la interinitat intervinguda es pot allargar en el temps de manera indefinida. Per justificar-nos a nosaltres mateixos hem anat a buscar paral·lelismes en la situació política italiana i més recentment en l’exemple belga entrebancat durant un any i mig sense govern.

Però no hi ha res que justifiqui anar a parar a aquestes excuses de mal pagador per mantenir un bloqueig insostenible. D’una banda la pressió política i judicial que exerceix el govern espanyol escapa a tota lògica democràtica; no només això, sinó que escapa a tota lògica constitucional esgrimida i no exercida. Però el bloqueig centralista no justifica de cap de les maneres el bloqueig intern generat des de les files del catalanisme sobiranista. Hi ha una qüestió transcendent no abordada: la naturalesa del poder autonòmic convertit ara en pura enganyifa quan durant quaranta anys ens havíem pensat que estàvem construint un autogovern sòlid des de poders i nivells institucionals compartits. I finalment entre tots hem pervertit i desgastat el sentit de les paraules que ens hem apropiat per interessos esbiaixats. Algú tindrà la valentia de retornar el nom a cada cosa, de dir la veritat del que ens està passant i de promoure un replantejament radical que no confronti extremismes impossibles i sumi solucions plausibles?