La base

Quan començo a escriure no han fet res més que anunciar que el Parlament es constituïa, i que la primera sessió, la d’investidura, es retardava. Només això, i és prou rellevant o pintoresc, segons es miri. No faig res més que constatar una vegada més que els fets de cada dia són inesperats, canviants, sorprenents i imprevisibles en la seva seqüència. Algunes persones es manifesten contrariades pel fet que els representants independentistes no vagin plantar cara i tirar pel dret des de bon començament: és la tesi revolucionària, o si voleu descarada, la presa de posició ultrancera. D’altres, al cantó oposat, opinen que, tal com està l’estofat, a mig coure, el millor és compondre un govern de poc soroll i feina diària. No oblidem una dada important: el govern central va muntar les eleccions del 21 de desembre del 2017 proclamant-se obertament Rajoy president de la Generalitat, després d’haver aconseguit a parer seu un reforçament mai vist dels partits unionistes a Catalunya, amb el lògic objectiu de guanyar les eleccions per vots i, si podia ser, en escons i arraconar per sempre el separatisme, únic projecte i la més desitjada meta dels centralistes.

Els centralistes havien tingut un seriós avís en el referèndum, perfectament organitzat i també molt accidentat, de l’1 d’octubre del 2017. Malgrat la desautorització oficial, la repressió gens exemplar contra una modèlica, pacífica i nombrosíssima participació i la inutilització de 700.000 vots que no van poder ser comptabilitzats, els més de dos milions de votants hi van ser, la mateixa multitud espessa de les manifestacions que se succeïen des del 2010, la mateixa gent que havia votat en urnes de cartó el 9 de novembre del 2014. Aquesta insistència a desentendre’s de la tutela espanyola, aquesta voluntat de ser allò a què aspirem, hauria hagut de fer reflexionar qualsevol polític amb el cap serè i fer-lo provar de seduir sectors de l’ independentisme cap a solucions de convivència, alguna mesura que dividís les files dels menys irreductibles. Però resulta que l’irreductible màxim és el nucli espanyolista, unitari, centralista, legalista, que reprimeix, diu que no, estigmatitza i darrerament encarrega fer llistes de persones que s’hagin manifestat a favor de la independència. Estem a una passa de condemnar a presó qui gosi opinar a favor d’una separació. Si hom parteix de la indestructible unitat d’Espanya, si no s’atorga rang de nació a una comunitat tan singularitzada com la catalana, tindrem el conflicte constant, el problema sempre present.

No és cosa fútil, és una equació no resolta, un embull seriós, perquè ja fa massa anys que dura, això que se’n deia, just en acabar la Guerra Civil (1939) “el problema catalán”, i que aleshores es donava per acabat, gràcies a la victòria de les tropes anomenades nacionals. No s’ha acabat, perquè sempre han pres des de Madrid com una rebel·lió o una rebequeria la manifestació de la personalitat catalana en allò que pertoca a diferències substancials, paleses, per exemple, en dues realitats: la llengua i la manera d’entendre la societat. I com que l’han presa com una rebel·lió, l’han tractada amb duresa quan s’ha manifestat obertament i amb el silenci despectiu quan ha transcorregut amb poca remor. Mai, mai, han provat d’analitzar-la a plena llum, ni tan sols mirar de reconèixer que estaven davant unes insatisfetes apetències.

Entre nosaltres tenim historiadors, analistes, que creuen altrament que l’Estat centralista ha comprès perfectament l’abast de la realitat catalana, però que per acceptar-la i parlar-ne li caldria, primer, baixar del seu propi pedestal, cosa que és incapaç de fer una elit governamental monolítica, acostumada a manar i molt sovint per decret llei; en segon terme es veuria obligada a fer front a tots els retrets i potser a una rebel·lió irada dels seus propis seguidors, als quals han adoctrinat segles i segles sobre la “unidad sacrosanta de la patria”, i que serien ara com ara incapaços d’empassar-se una negociació.

Són pocs o molts els separatistes? Són, segons els vots, sempre repetits en les darreres eleccions, un 48 % aproximadament. No és una mala proporció, però una ampliació de la base és imperativa si es vol tenir força davant del món. Els processos independentistes són lents, àdhuc quan hi ha una majoria folgada de vots. Arribem, almenys a aquesta majoria, per evitar sorpreses. La llebre pot saltar en qualsevol comici.