Rams

Lluís Duch, antropòleg i monjo de Mont­ser­rat, diu al seu lli­bre L’ exili de Déu que “en el trans­curs dels últims sei­xanta o setanta anys s’ha produït un gir coper­nicà en el si de les nos­tres cul­tu­res: el Déu ofi­cial s’ha con­ver­tit en un Déu estrany, aliè, dis­tant, i per a molts fins i tot ine­xis­tent, com si es tractés del deus oti­o­sus d’algu­nes tra­di­ci­ons afri­ca­nes. Sig­ni­fica això que Déu ha dei­xat de tenir presència i eficàcia en la vida pri­vada i pública de les per­so­nes al marge de les qua­li­fi­ca­ci­ons que sovint, com gegan­ti­nes llo­ses insu­por­ta­bles s’han car­re­gat sobre Ell, i que ja no sus­cita l’interès de les soci­e­tats del segle XXI?”

Duch entra en l’àmbit d’aquest pre­sent en què Déu con­viu en les nos­tres soci­e­tats amb un ego­cen­trisme i ingenuïtat de creure que només es fa pre­sent amb el con­curs dels explícits legal­ment i cul­tu­ral­ment san­ci­o­nats de la nos­tra religió.

Pot­ser podríem pen­sar que Déu només torna del seu exili per Set­mana Santa o per Nadal, i poca cosa més. Pot­ser seguim els ritu­als de la Set­mana Santa, bus­cant d’afer­mar la nos­tra veri­tat, els nos­tres refe­rents cul­tu­rals, el nos­tre patri­moni per­so­nal, ges­tual, social.

Rams és un d’aquests. És una de les foto­gra­fies d’infan­tesa endiu­men­jada. Dia d’estrena. De palma i palmó. De branca de llo­rer. Inici d’un cicle que tenint refe­rent de mort, també el té de resur­recció, d’explosió de vida, allò que sim­bo­lit­zen ous i mones. Vida a la fi. I ale­gria. Però no fos cas que se’ns oblidés el pati­ment. Exi­lis, i pre­sons, i un seguici gai­rebé pro­ces­si­o­nal d’impu­tats que arros­se­guen pati­ment extrem, això també és ara mateix la política cata­lana. Les limi­ta­ci­ons que tenen els res­pon­sa­bles de l’Església cata­lana per poder visi­tar els pre­sos polítics a Madrid sem­blen pròpies d’aquest camí de pati­ment. Caldrà veure si en algun moment, en aquests dos mesos en què corre el rellotge, hi ha un gir insos­pi­tat que es pugui com­pa­rar amb l’ale­gria que sem­pre duu afe­gida la pri­ma­vera, les cara­me­lles i la mona. Tor­nar a viure, vaja. I no fer Pas­qua abans de Rams.