Anys de presó

El barret de la fotografia adjunta me’l vaig treure reverencialment dijous davant de Jordi Turull. Sabent que la investidura a què aspirava no tindria èxit perquè li faltarien vots i amb la por al cos pel que pogués passar l’endemà, quan el jutge l’havia cridat per tancar-lo, potser, a la presó, Turull va tirar endavant i va pronunciar el seu discurs al Parlament. Alguns han dit que el va llegir amb to tristoi, sense amenitat. Què volien que fes, que toqués les castanyoles? Va ser un discurs “autonomista”; les paraules “república” o “independència” no van aparèixer per enlloc, van observar els observadors. Potser es va abstenir de pronunciar-les per no enredar més la seva situació judicial. En tot cas, indica que no va ser ni podia ser un ple parlamentari normal. Miquel Iceta, que és el més llest de la classe, i que, com diu Salvador Cot, és l’únic que escolta els que parlen a la tribuna i no du els discursos preparats de casa, va agafar les reserves de Turull al vol: si parlem d’autonomia, poden comptar amb nosaltres “a canvi de res”. Gran escàndol entre l’independentisme, i oferta rebutjada per Eduard Pujol, el portaveu de Junts per Catalunya. Turull ni la va tenir en compte i es va retreure a Iceta el seu patrocini a l’article 155. De totes maneres, l’oferiment del líder del PSC no s’allunya de la idea que unes setmanes enrere va suggerir Joan Tardà, d’ERC: bastir ponts amb el PSC i Podem per poder governar i eixamplar la base independentista. Més escàndols. Tot ens escandalitza. Hauria semblat raonable, doncs, que Iceta s’hagués abstingut de votar Turull. Hi va votar en contra. També, que la CUP, que va entrar al Parlament anunciant l’abstenció, hi votés en contra, si tan “autonomista” li va resultar finalment Turull. Es va abstenir. La investidura no va ser possible. Però, volent o no volent, la CUP va evitar que l’endemà un president de la Generalitat electe pogués entrar a la presó, havent-n’hi ja un a l’exili i Companys a la memòria, i facilitava la línia de la defensa: Turull és un autonomista, la CUP ho garanteix. Però tant se val: les resolucions judicials ja estan dictades. A la presó.

El PP i els seus còmplices van delegar als fiscals i jutges el “problema català“ perquè amb la política estricta no podien ser tan venjatius, tan humiliants, tan cruels i males persones com ho poden ser els administradors de la justícia, del seu mateix tarannà. Jutges i fiscals s’han envalentit i ara no hi ha polítics que els puguin aturar el poder que els han donat. Independentistes i unionistes raonables entenen que mentre hi hagi presos i exiliats la normalització és impossible, ni que es derogui el 155 i Iceta i Podem entrin en acció. Els demanen de trenta a quaranta anys de presó, o sigui que... Em miro al mirall i em veig la cara desolada que feia a l’octubre.